El primer desobedient

Després de la cafrada poli­cial de l’1 d’Octu­bre i de tot el que va arri­bant, em sem­bla oportú recor­dar la figura, el pen­sa­ment i, sobre­tot, el tes­ti­moni de deso­bediència civil davant les estruc­tu­res de l’Estat que ens deixà el sacer­dot Lluís Maria Xiri­nacs i Dami­ans (Bar­ce­lona, 1932 – Ripollès, 2007), que ara fa deu anys es deixà morir cons­ci­ent­ment com un suprem acte de pro­testa final davant dels atro­pe­lla­ments del poder espa­nyol (i, en la part que li cor­res­pon, del poder català) con­tra els pobles dels Països Cata­lans.

Això ens recorda la pri­mera bio­gra­fia com­pleta (un volum de gai­rebé 800 pàgines) sobre Xiri­nacs, el pro­fe­tisme radi­cal i no vio­lent, que ha escrit el pro­fes­sor i escrip­tor Lluís Bus­quets i Gra­bu­losa (Olot, 1947) i que ha edi­tat Balasch Edi­tor (info@​bal​asch​edit​or.​cat), amb seu a Sant Cugat del Vallès. Allí podem tro­bar-hi els diver­sos períodes de la seva vida: la seva vocació i for­mació sacer­do­tal (en un període domi­nat pel cato­li­cisme fran­quista), la seva impli­cació en l’opo­sició a la dic­ta­dura, la seva radi­ca­lit­zació imme­di­ata (amb les repe­ti­des vagues de fam), la seva col·labo­ració amb l’Assem­blea de Cata­lu­nya (que va voler sem­pre comu­nitària, assem­bleària, no par­ti­dista i no vio­lenta), el refús del Règim, la lluita con­tra la jerar­quia ecle­sial, les cam­pa­nyes a favor de l’amnis­tia dels pre­sos polítics (amb els seus deju­nis davant la presó Model), les car­tes, mani­fes­tos, arti­cles, lli­bres i viat­ges que rea­litzà arreu en pro de la lli­ber­tat i la justícia, els seus temps de presó per aquests motius, les seves opci­ons polítiques, les seves decep­ci­ons i acu­sa­ci­ons davant les “traïcions dels líders” en els temps de tran­sició política (final de l’Assem­blea de Cata­lu­nya, pobre Esta­tut i Cons­ti­tució –que con­si­de­rava una estafa) i, en fi, en els anys vui­tanta i noranta, després d’un temps al marge de la pri­mera línia de l’actu­a­li­tat, temps també per a l’estudi (uni­ver­si­tari), la reflexió per­so­nal pro­funda, la con­nexió amb grups de base per a una alter­na­tiva al model capi­ta­lista, les Con­ven­ci­ons per la Inde­pendència Naci­o­nal i altre cop, el 2000-2002, algu­nes altres acci­ons, com la cam­pa­nya Jo també em planto per l’Assem­blea dels Països Cata­lans, a la plaça de Sant Jaume, i el dis­curs al Fos­sar de les More­res, l’11 de setem­bre del 2002, en què, davant la violència de l’Estat, es declarà, polèmica­ment, “amic d’ETA”. Des del 1967, que començà el seu procés d’impli­cació per­so­nal i política, fins al 2007, que morí, amb un impres­si­o­nant tes­ta­ment final (ofe­rint el més pre­uat d’ell, la vida, per la lli­ber­tat del seu i de tots els pobles, i “per la natura, pre­so­nera nos­tra”), són 40 anys d’haver estat al cap­da­vant –pràcti­ca­ment en soli­tari– de les for­mes més arris­ca­des del com­promís social i religiós, polític i naci­o­nal i humà i ecològic. És per això que es pot dir que l’actual onada de revolta popu­lar que hi ha al país arrenca, en gran manera, del seu “pro­fe­tisme radi­cal i no vio­lent”, sac­se­ja­dor de consciències, d’acti­tuds i de com­por­ta­ments, tal com es dedu­eix d’aquest com­pletíssim tre­ball biogràfic –tal­ment una història cata­lana de bona part del segle XX– que ha fet Lluís Bus­quets i Gra­bu­losa.