Tornar a les institucions

La política s’ha tras­lla­dat al car­rer i és al car­rer on es que­darà men­tre no hi hagi un lide­ratge polític amb capa­ci­tat per aglu­ti­nar les dife­rents sen­si­bi­li­tats del cata­la­nisme polític, que com es demos­tra cada cop que hi ha elec­ci­ons no és monolític. La tasca més com­pli­cada serà retor­nar a les ins­ti­tu­ci­ons les tas­ques que li cor­res­po­nen.

Al car­rer Es vehi­cu­len tota mena d’il·lusi­ons i aspi­ra­ci­ons de les soci­e­tats com­ple­xes. Als car­rers es poden crear atmos­fe­res i sen­ti­ments col·lec­tius legítims i popu­lars no sem­pre homo­ge­nis. Però el car­rer no pot subs­ti­tuir la política que actua a través dels meca­nis­mes de les ins­ti­tu­ci­ons. Els que pen­sem que la democràcia repre­sen­ta­tiva, amb tots els seus defec­tes i limi­ta­ci­ons, és la més eficaç que es coneix, no estem d’acord que les deci­si­ons més impor­tants d’un país es pren­guin fora de l’àmbit dels par­la­ments, que són sem­pre l’espai on es deba­ten els interes­sos con­tra­po­sats dels ciu­ta­dans.

A Holanda s’acaba d’acor­dar la for­mació de govern, vuit mesos després de les elec­ci­ons gene­rals. Ha cal­gut tot aquest temps per arri­bar a un acord de mínims per tal de poder gover­nar amb qua­tre par­tits que són molt dife­rents però que for­ma­ran una minsa majo­ria al par­la­ment holandès. Els libe­rals de Mark Rutte tor­na­ran a gover­nar sabent que hau­ran de fer equi­li­bris cons­tants per tal de man­te­nir la coa­lició de qua­tre par­tits molt dife­rents. El Par­la­ment serà el lloc de fer política.

El cas de Donald Trump als Estats Units i de The­resa May a la Gran Bre­ta­nya són igual­ment repre­sen­ta­tius de la força de les ins­ti­tu­ci­ons a l’hora de pren­dre les grans deci­si­ons d’una legis­la­tura. Trump no ha acon­se­guit encara que el Congrés aprovi total­ment els molts decrets pre­si­den­ci­als que va sig­nar amb tanta osten­tació en les pri­me­res set­ma­nes del seu man­dat. El pro­blema no han estat només els mit­jans que li han fet la guitza tant com han pogut, sinó alguns con­gres­sis­tes repu­bli­cans que han pen­sat més en els seus elec­tors que en les indi­ca­ci­ons que venien de la Casa Blanca.

The­resa May va sor­tir amb un fals entu­si­asme a fer-se càrrec del Bre­xit un cop David Came­ron va aban­do­nar el càrrec de pri­mer minis­tre. Davant la com­ple­xi­tat d’una sor­tida de la Unió Euro­pea i veient que els avan­tat­ges del Bre­xit cada cop són més incerts, els interes­sos han ater­rat sobre la política britànica, que ara s’adona que pot­ser cal­dria revi­sar les con­seqüències del referèndum del 23 de juny del 2016. Encara s’ha de veure, doncs, si Teresa May superarà la crisi de les nego­ci­a­ci­ons amb Brus­sel·les i si els britànics no es replan­te­ja­ran fer un pas enrere res­pecte a la sor­tida d’Europa. El líder labo­rista, Jeremy Corbyn, ha dit que si es tornés a fer un referèndum es defi­ni­ria clara­ment a favor de la per­manència a la Unió.

Tots aquests debats pas­sen per les dis­cus­si­ons par­la­mentàries, que recu­llen els interes­sos dels elec­tors. El referèndum del Bre­xit no va anar acom­pa­nyat de grans con­cen­tra­ci­ons als car­rers, sinó de debats, dis­cus­si­ons i xifres sobre el futur de la Gran Bre­ta­nya a din­tre o a fora d’Europa. Es va fer molta pro­pa­ganda, es digue­ren mol­tes men­ti­des, es va deba­tre públi­ca­ment a favor i en con­tra. A les grans ciu­tats i en els àmbits més cul­tes va gua­nyar roman­dre a la UE, però les clas­ses més des­a­fa­vo­ri­des i el món rural incli­na­ren la balança per sor­tir d’Europa.

Aquests tres casos de democràcies sòlides mos­tren com les ins­ti­tu­ci­ons són les que con­du­ei­xen la política de països amb for­tes con­trovèrsies inter­nes. Mal­grat les difi­cul­tats, se’n sur­ten mit­jançant les nego­ci­a­ci­ons, els acords petits o grans, el diàleg cons­tant entre les dis­tin­tes for­ces que repre­sen­ten els interes­sos dels ciu­ta­dans.

Penso que a Cata­lu­nya seria bo tor­nar a donar la importància prin­ci­pal al paper del Par­la­ment en el fun­ci­o­na­ment de la vida pública. Les lleis apro­va­des el 6 i el 7 de setem­bre, la del Referèndum i la de Tran­si­to­ri­e­tat, van pas­sar sense com­plir els requi­sits esta­blerts pel regla­ment del Par­la­ment. Nai­xien coi­xes de legi­ti­mi­tat.

Artur Mas deia el diven­dres que ni la CUP ni l’ANC pre­si­dei­xen el govern de Cata­lu­nya. L’expre­si­dent sap per experiència la força que poden arri­bar a tenir movi­ments de la soci­e­tat civil que no tenen repre­sen­ta­ti­vi­tat política però que sí que exer­cei­xen una gran influència. Mas digué també que si un estat es declara inde­pen­dent però no és reco­ne­gut com a tal inter­na­ci­o­nal­ment, és una inde­pendència estètica.

El pri­mer pas per sor­tir de l’embo­lic en què ens tro­bem és que cal tor­nar a les ins­ti­tu­ci­ons, prin­ci­pal­ment al Par­la­ment, per tal que les deci­si­ons que aca­bin adop­tant-se siguin fruit del debat plu­ral i obert.