Desradicalització

L’any 2008, la revista TIME va publi­car un decàleg d’idees que, segons els autors, podien can­viar el món. La número qua­tre era la des­ra­di­ca­lit­zació. Molts governs, entre els quals el de Cata­lu­nya, han esta­blerts pro­to­cols de pre­venció i detecció de la radi­ca­lit­zació, actu­ant sobre les comu­ni­tats o els indi­vi­dus que es tro­ben en situ­a­ci­ons cul­tu­rals, econòmiques, soci­als o polítiques de vul­ne­ra­bi­li­tat. Tan­ma­teix, segons el  Glo­bal Peace Index que l’Ins­ti­tute for Eco­no­mics and Peace, un labo­ra­tori d’idees amb base a Sid­ney, va fer públic a prin­ci­pis d’estiu, des del 2008 el nom­bre de vícti­mes mor­tals que pro­voca la radi­ca­lit­zació ha incre­men­tat d’un 247%. Nor­mal­ment, quan sen­tim la paraula “radi­ca­lit­zació” ens venen al cap uns tipus molt con­crets de radi­ca­lis­mes, en funció de la ide­o­lo­gia o de la situ­ació en què es trobi cadascú, però és un feno­men molt més ampli i sub­til. L’opressió econòmica, política o social d’uns grups humans res­pecte a uns altres és també una forma de radi­ca­lisme.

Podríem dir, frívola­ment, que el radi­ca­lisme té un com­po­nent sub­jec­tiu impor­tant, però això no és el que indi­quen els estu­dis científics sobre el tema. L’únic que és sub­jec­tiu és la ide­o­lo­gia que uti­litzi cada radi­ca­lisme, però no aquest feno­men cere­bral en ell mateix. Pocs dies abans de la publi­cació del Glo­bal Peace Index, la revista científica Nature Human Beha­vi­our va publi­car un parell de tre­balls cen­trats en la des­ra­di­ca­lit­zació de ter­ro­ris­tes com a una eina per incre­men­tar la segu­re­tat i el benes­tar a nivell glo­bal. Dei­xant de banda el biaix que suposa abor­dar única­ment aquesta tipo­lo­gia de radi­ca­lisme, les con­clu­si­ons poden ser extra­po­la­bles a qual­se­vol altre tipus de radi­ca­lit­zació. I són ben pes­si­mis­tes.

Tots els estu­dis indi­quen que, a nivell cere­bral, la des­ra­di­ca­lit­zació, mal­grat ser pos­si­ble, és molt com­plexa. És molt més sen­zill por­tar una per­sona vul­ne­ra­ble cap al radi­ca­lisme que des­ra­di­ca­lit­zar-la. El motiu és sim­ple: la radi­ca­lit­zació es basa en l’adqui­sició de con­cep­tes dogmàtics i, per tant, indis­cu­ti­bles, la qual cosa limita l’acti­vi­tat de les zones del cer­vell impli­ca­des en l’anàlisi refle­xiva. Aques­tes zones són, tan­ma­teix, les que con­su­mei­xen més ener­gia, per la qual cosa al cer­vell no li costa gaire posar-les en stand by. En certa manera, al cer­vell li agrada dog­ma­tit­zar-se, perquè li resulta còmode. En canvi, la des­ra­di­ca­lit­zació ha de pas­sar necessària­ment pel raci­o­cini i la reflexió, la qual cosa resulta energètica­ment més cos­tosa. És més fàcil empènyer un vehi­cle pen­dent avall que amunt.

L’alter­na­tiva més lògica, és evi­tar la radi­ca­lit­zació. Però això, més enllà de polítiques i pro­ce­di­ments de detecció pun­tu­als, només es pot acon­se­guir poten­ci­ant la capa­ci­tat refle­xiva en tots els àmbits soci­als i edu­ca­tius, una mena de gimnàstica cere­bral que difi­culti l’adqui­sició de dog­mes.