Resum en titulars

Lle­gir el diari cada dia no sig­ni­fica només curi­o­si­tat pel que va pas­sar ahir sinó un acte de fe en el que pas­sarà demà, és una aposta pels cos­tums, les con­ven­ci­ons i la con­tinuïtat; per això les revo­lu­ci­ons can­cel·len les velles capçale­res i impo­sen el but­lletí ofi­cial en múlti­ples for­mats. Cada vegada és més difícil com­prar un diari de paper; fins no fa tants anys, tot­hom tro­bava un punt de venda en qual­se­vol des­plaçament urbà, ara cal pro­po­sar-s’ho i fer un full de ruta. L’any pas­sat l’Ajun­ta­ment de Girona no va reno­var la llicència a un quiosc amb l’argu­ment que no cal garan­tir l’accés a la premsa perquè exis­tei­xen els mit­jans digi­tals. I no és cert: a través d’inter­net, molt poca gent s’infor­men; el que fan és entre­te­nir-se en bana­li­tats i rebre con­sig­nes. Sí que és fac­ti­ble acce­dir al Walt Street Jour­nal o al Cor­ri­ere della Sera, tant des de Sarrià com des de la Pobla de Segur, i això és en si mateix un avenç pro­digiós, però a l’hora de la veri­tat la immensa majo­ria s’esgar­rien en cerca de la satis­facció imme­di­ata, sigui en l’àmbit sen­ti­men­tal o en l’ideològic. L’avi que lle­gia La Van­guar­dia en roto­gra­vat rebia molta menys quan­ti­tat de dades però era més savi que el seu net engan­xat a What­sApp. Repas­sar els patu­fets de l’edi­to­rial Bru­guera ens dona­ria més capa­ci­tat de com­prensió dels esde­ve­ni­ments actu­als que el 99% del con­tin­gut dels mit­jans digi­tals, en què tro­bar una infor­mació sol­vent i con­tras­tada és tan difícil com que hi hagi una frase sintàcti­ca­ment cor­recta. D’aquí a pocs anys, lle­gir el diari serà una excen­tri­ci­tat, com saber llatí.