Acompanyar

Sort en tenim, dels amics i del suport de la família, per més defec­tes que ens des­co­brim uns i altres, frec a frec, en la con­vivència diària. M’ho recorda una amiga tera­peuta de naci­o­na­li­tat fran­cesa amb qui, de tant en tant, com­par­tim la pràctica del qigong o txikung, una dis­ci­plina cor­po­ral i men­tal que inclou la res­pi­ració i l’exer­cici físic. Ella fa anys que viu a Cata­lu­nya i dar­re­ra­ment, sobre­tot des de l’u d’octu­bre, està ate­nent mol­tes per­so­nes que patei­xen pics d’estrès, cau­sats en bona part per les cir­cumstàncies que estem vivint. És la seva manera d’impli­car-se acti­va­ment amb la gent del país on va deci­dir esta­blir-se fa temps. Aquests dar­rers dies, la tensió intensa i el ven­da­val d’emo­ci­ons con­tra­po­sa­des que hem anat expe­ri­men­tant han satu­rat l’equi­li­bri intern de molts de nosal­tres, amb la difi­cul­tat afe­gida d’haver de posar sere­ni­tat i consciència a tot el que està suc­ceint, per poder-ho pair i ana­lit­zar amb una certa distància. L’amiga tera­peuta em comenta que tota l’ener­gia esmerçada en un movi­ment col·lec­tiu que afecta mili­ons de per­so­nes ha de tro­bar canals per dis­ten­dre’s i reno­var-se. Cadascú busca mane­res dife­rents de ges­ti­o­nar els seus sen­ti­ments –de l’entu­si­asme a la frus­tració o de la impotència a l’ale­gria, i vice­versa. Però per poder trans­for­mar-ho de debò, neces­si­tem pren­dre consciència i prac­ti­car amb eines que ens siguin útils, com la medi­tació, perquè cana­lit­zar aquest tipus d’uni­vers aci­entífic que escapa a la raó i la ment no és gens fàcil. De fa set­ma­nes, hem vist imat­ges ter­ri­bles i hem escol­tat notícies ter­gi­ver­sa­des i men­ti­des –em nego a dir-ne post­ve­ri­tats–, a més de patir per un seguit d’acci­ons que han fet pujar l’esca­lada de tensió al límit. Segu­ra­ment, en canvi, han pas­sat des­a­per­ce­bu­des unes quan­tes con­vo­catòries de medi­ta­ci­ons col·lec­ti­ves, ober­tes a tot­hom i gratuïtes, que han tin­gut lloc a dife­rents espais lliu­res (Mont­ser­rat, plaça Cata­lu­nya de Bar­ce­lona, Madrid...), amb l’objec­tiu d’acti­var la consciència de paci­fi­cació arreu, ni que sigui per con­tra­res­tar la infor­mació escom­bra­ria que escu­pen les boques de per­so­nat­ges incons­ci­ents que han obli­dat què hi fan de bo al món. Les ini­ci­a­ti­ves de medi­tació, empre­ses per orga­nit­za­ci­ons que tre­ba­llen per al benes­tar de tot­hom sense exclu­si­ons de cap mena, fan èmfasi en la importància de la pràctica, per acon­se­guir afe­blir els pen­sa­ments des­truc­tius i esta­blir la recon­ci­li­ació entre per­so­nes i col·lec­tius enfron­tats. Per­so­nat­ges com Rosa Parks, Gandhi o el viet­na­mita Tinh Nah Hanh, monjo zen i amic de Lut­her King, han estat defen­sors actius i pacífics dels drets humans i s’han posat al ser­vei del movi­ment social d’acom­pa­nya­ment a la gent que tenien al seu vol­tant. La cohesió de la plu­ra­li­tat que tei­xeix la nos­tra soci­e­tat és una de les rique­ses més impor­tants que tenim i cal pre­ser­var-la. No sé si a hores d’ara, quan es publi­qui aquest arti­cle, i tal com està tot, no s’hau­ran produït nous epi­so­dis de cap mena de violència. Espe­rem-ho, perquè entre medi­tació i medi­tació els minuts han esde­vin­gut ver­ti­gi­no­sos.