Opinió

Tribuna

El judici que ve

“No sé si són més adequades les llistes unitàries o no, sé que Puigdemont hi ha de ser i que calen punts comuns en els programes si volem un plebiscit

Som a refugi. Pas­se­java aquest dis­sabte per Cadaqués i pen­sava en el valor del refugi, en aquell lloc con­cret que ens fa més inac­ces­si­bles perquè és per­so­nal, poc trans­fe­ri­ble, quasi íntim. No sé com deu ser l’hotel on dor­men el pre­si­dent Puig­de­mont i els con­se­llers, ni sé com és la cel·la on mal­vi­uen els con­se­llers empre­so­nats, però sé que els repre­sen­tants legítims de Cata­lu­nya són ara pro­ta­go­nis­tes d’aque­lla fase crònica en què cau sovint la nos­tra causa: el càstig, l’exili, la presó. I, paral·lela­ment, aquell refugi íntim que es va asse­re­nant sobre el cor com una llum de tar­dor, quan ha pas­sat tot el que havia de pas­sar i el fred va orde­nant les peces. Lluita refle­xiva, con­tin­guda, per­so­nal. Presa de consciència. Nego­ci­ació rigo­rosa amb la rea­li­tat.

L’autocrítica me la faig també a mi mateix: era cert que una idea pot sac­se­jar la rea­li­tat, però també era cert que la rea­li­tat no ens hi acom­pa­nyava prou. És a dir, que i tant que és trans­for­ma­dora una Decla­ració d’Inde­pendència: és tan trans­for­ma­dora que això era el que més els pre­o­cu­pava durant set­ma­nes, aques­tes parau­les con­cre­tes, i això és el que motiva encara la repressió i el càstig actu­als (no pas “la ley”).

Les parau­les i els ges­tos, les idees exe­cu­ta­des, mar­quen la rea­li­tat i la història, i segu­ra­ment mar­ca­ran molt els mesos que venen. Però ens hi fal­tava encara més rea­li­tat i més dades, més infor­mació, més feina i més com­panys inter­na­ci­o­nals de viatge. Faig autocrítica per no haver-ho vist abans, i per haver tin­gut una fe massa escal­fada, quan tots sabem que fe no és espe­rar, etcètera. He dit massa i no és ben bé “massa”: hi ha vega­des que l’atmos­fera pro­voca uns fets de forma ine­vi­ta­ble, i sem­pre és per alguna raó. El gest de Macià no va ser gens infèrtil, segu­ra­ment perquè lla­vors Espa­nya podia nego­ciar el començament d’alguna cosa; en canvi, el gest de Com­panys no el van per­do­nar. I tots dos eren segu­ra­ment igual d’ine­vi­ta­bles.

El màxim que per­met Espa­nya és la con­cessió d’auto­no­mia. Reta­llada i limi­tada, i con­tro­lada. La resta no ho tolera i ho cas­tiga amb presó, per molt que siguem al segle XXI. Això ho hauríem hagut de tenir més pre­sent, en el moment més tens del con­flicte, i és ben obvi que el pre­si­dent Puig­de­mont ho va tenir pre­sent: va rete­nir la pilota una bona estona, però final­ment la va per­dre. Els esde­ve­ni­ment de Brus­sel·les ens fan pen­sar que la podrà recu­pe­rar aviat, però el que queda clar és que l’equip blanc ha fet un con­tra­a­tac incle­ment, ràpid i ferotge. Si tirem d’història, però, el capítol següent a l’empre­so­na­ment de Com­panys és la Guerra Civil. No crec en abso­lut que això suc­ce­eixi ara, però sí que podria impo­sar-se una regressió en l’auto­go­vern de la mà de l’espa­nyo­lisme (sovint neo­fran­quista). Ara és dife­rent: ara, com a mínim, ho podem plan­te­jar en pau davant del món: el que es jutja el 21 de desem­bre és tant la rati­fi­cació de l’opció inde­pen­den­tista com l’actu­ació del PP, PSC-PSOE i Cs apli­cant el 155 com l’han apli­cat.

Som a judici: jut­ja­rem els cata­lans i també jut­jarà el món. Pel que fa al món, crec que només podran i vol­dran jut­jar resul­tats indis­cu­ti­bles. El 27-S (vist des de fora) no donava peu a uni­la­te­ra­li­tats, i l’1-O segu­ra­ment tam­poc prou, mal­grat la violència de la poli­cia. Per tant el resul­tat indis­cu­ti­ble ha de ser ara: no cal que sigui amb pro­grama deta­llat sinó amb cares iden­ti­fi­ca­bles i amb la inde­pendència com a tesi ideològica, i ja tindríem ple­bis­cit. En cas de victòria clara, és l’hora de dema­nar reco­nei­xe­ments inter­na­ci­o­nals i de pro­var de pac­tar la sor­tida nego­ci­ada amb l’Estat: començant per l’alli­be­ra­ment dels pre­sos polítics i aca­bant pel repar­ti­ment d’estruc­tu­res i béns. Men­tre això no arriba, recu­pe­rar les ins­ti­tu­ci­ons d’auto­go­vern. Recu­pe­rar del tot la pilota. Ser més Cata­lu­nya que mai, encara que sigui a ulls d’Espa­nya una comu­ni­tat autònoma però a ulls de tot­hom un ter­ri­tori en dis­puta. En resum: ja hau­ria vol­gut Com­panys, després del seu empre­so­na­ment, un ple­bis­cit sobre tot el tema. No ho des­a­pro­fi­tem.

No sé si són més ade­qua­des les llis­tes unitàries o no, sé que Puig­de­mont hi ha de ser i que calen punts comuns en els pro­gra­mes si volem un ple­bis­cit. Ara volem gua­nyar neta­ment, “legal­ment” si ho volen dir així. Però si no acon­se­guim gua­nyar ara, el judici serà defi­ni­tiu i la causa es que­darà a refugi durant anys. No ens ho podem per­me­tre. Aga­fem for­ces, doncs, perquè ara comp­tarà molt més el rigor que la idea. Ara toca rea­li­tat. La que sigui pos­si­ble, i amb temps i feina ho són totes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia