Tribuna
Teoria de probabilitats
Quan un ciutadà estupefacte pregunta “i ara què passarà?” continua sent l’hora de contestar-li: “Passarà el que tu vulguis que passi.” Imaginem escenaris. Primer: van tots els partits a les eleccions en les condicions de les anteriors. Guanya el bloc sobiranista i restaura la situació del 27-O. Tornem al 155, i som on érem. Segon: van tots els partits a les eleccions, la junta electoral inhabilita el bloc sobiranista, i enmig d’aldarulls i amb una participació per sota del 30% de l’electorat, l’Arrimadas presidenta de la Generalitat.
Aquestes hipòtesis es basen en una contradicció de principi: que el bloc sobiranista accepta el 155 i renuncia a la pròpia legalitat establerta en la llei de transitorietat, cosa que entra en conflicte amb la idea de restaurar-la si guanyen les eleccions, triomf que al seu torn s’estavellaria contra la reaplicació del 155. Com que l’alternativa de no concórrer-hi no es contempla, queda assumit el contrasentit.
Com es presentarà el bloc sobiranista a les eleccions? Les CUP no tenen problema, però què faran el PDeCAT i ERC amb Puigdemont i Junqueras si la junta electoral els tomba perquè estan encausats? Amb una llista civil –o diguin-ne com vulguin– que passada la proclamació dels guanyadors cedeixi pas als polítics? No serveix per al president, que segons l’Estatut ha de ser diputat: article 67, paràgraf segon. En qualsevol cas, no hi ha més remei que passar de puntetes per sobre del concepte legalitat vigent.
Aquest cronista coneix la natura thimòtica dels espanyols –en rigor, dels castellans–, i després d’haver-la advertit en públic unes quantes vegades celebra que, mal que sigui tard i sense haver pogut estalviar greus perjudicis, l’opinió pública catalana la percebi tal com és. El mateix mecanisme segons el qual els culpables de la guerra civil van ser els republicans fa pel govern de Madrid els dirigents catalans culpables de l’1-O, i els priva d’entendre les formes organitzatives de la societat catalana, la immediatesa de com s’articulen els CDR on l’ANC i Òmnium no tenen prou reflexos, i tot seguit es coordinen tots.
L’autoritarisme espanyol és una mala còpia del francès. El francès és discutible com tot en la vida però, més o menys ben aplicats, es basa en principis ètics i plans concrets: la instrucció pública, la separació efectiva de poders, la igualtat davant de la llei. L’espanyol està buit de valors i de programes; sobre una retòrica de pati de col·legi dels 60 –vencedors i vençuts, covards i valents, honor i traïció– s’instal·la l’“aquí mano jo”, amb poca cosa més a la capçalera que la Verge Maria i la Guàrdia Civil. Per la via de simplificar allò que no comprèn, Espanya banalitza i criminalitza la qüestió, la distorsiona del tot per poder-la punir sense veure-hi discussió possible.
Però els fets recents exigeixen complementar tal constatació amb l’autocrítica, a pensar si la questa catalana no s’assembla més a una revolta de remences que a l’articulació dels filòsofs que va vertebrar la Revolució Francesa, que la va fer possible com a model social i polític de les nacions modernes. Aquest cronista troba a faltar un debat profund sobre la via econòmica, un conflicte intern amb què brega el sobiranisme: o sostenir l’estatus per salvar com sigui el que queda de la puixança del teixit industrial i comercial català, o col·lapsar-lo per disparar la prima de risc espanyola i el preu dels bons, per obligar la UE a forçar d’una vegada la negociació d’un referèndum amb totes les garanties i reconeixements. Es pot demanar als empresaris grandesa de mires en nom de la història, se’ls pot acusar d’egoisme, falta d’esperit col·lectiu i miopia davant d’un dels reptes més grans d’aquest país dels últims tres-cents anys? L’exigència de determinats preus personals i col·lectius és el gran repte per als polítics sobiranistes; tothom és conscient de la feblesa de qualsevol garantia. Per guanyar fort cal apostar fort, i això vol dir que també es pot perdre fort.
Davant d’aquesta gran fractura, l’expectativa de conciliació ara mateix és nul·la. Ja es veu que no es pot articular una nova societat des de l’exacerbació dels instints primaris, ni des dels interessos materials sense cap valor que els gestioni, ni enfrontats a la retòrica de la rendició, l’ofensa i la humiliació. Cal el cultiu del coneixement en totes les seves facetes, les ciències, les arts, el pensament, la història, el respecte a la natura i al territori. Vist com l’Estat espanyol té molts més recursos per imposar el seu criteri que l’administració catalana per saltar-se’l, continua essent l’hora de la ciutadania.
