Autocrítiques

Els cata­lans cele­brem una der­rota, i aques­tes set­ma­nes ente­nem ben bé per què. El sobi­ra­nisme camina amb el peu can­viat, perquè ha de fer autocrítica, pre­pa­rar pro­gra­mes elec­to­rals, demos­trar la repressió evi­dent de la justícia espa­nyola a qui no li interessa i evi­tar que aquesta empre­soni el govern. Per apren­dre dels errors come­sos en els últims mesos, cal adme­tre’ls, i en la mesura que es faci ober­ta­ment es recu­pe­rarà la cre­di­bi­li­tat per­duda. Cal reconèixer que no s’havia pre­pa­rat el dia després de la pro­cla­mació, s’ha estat esclaus de ter­mi­nis o la mateixa insu­fi­ci­ent majo­ria sor­gida del 27-S, no s’havia pre­vist la vio­lenta reacció de l’Estat o s’ha vol­gut córrer massa.

Però la reflexió no hau­ria de ser ni eterna ni tam­poc hau­ria de ser­vir per cul­par l’inde­pen­den­tisme de tots els mals del país. Entre altres coses, perquè l’uni­o­nisme no té cap intenció de fer-la, de moment, i hi té bona part de res­pon­sa­bi­li­tat. Empa­rats en les cau­ses judi­ci­als, els empre­so­na­ments, les ame­na­ces de con­demna i l’equi­pa­ració de mani­fes­tació amb violència, l’Estat no refle­xi­ona, i només es vanta que la recu­lada tàctica de l’inde­pen­den­tisme és una renúncia i s’apunta a l’escarni. El 21-D tenim l’opor­tu­ni­tat d’obli­gar-los a fer autocrítica en forma de vots. Si són mino­ria hau­ran d’adme­tre que la solució no passa només per l’Audi­en­cia Naci­o­nal, el Suprem o les pre­sons. Gover­nar un país amb la majo­ria de ciu­ta­dans en con­tra també seria para­lit­zar-lo. Qui ha dut a Cata­lu­nya la violència poli­cial, la repressió, els alda­rulls després de mani­fes­ta­ci­ons és l’Estat. El mateix que insta les empre­ses a mar­xar i després els demana que tor­nin per fer veure que s’ins­tal·la la nor­ma­li­tat. La seva intran­sigència, pre­potència i inca­pa­ci­tat d’autocrítica se’ls aca­barà, altre cop, i se’ls girarà en con­tra. Si con­ti­nuen minant l’escola i la cul­tura, per exem­ple, com ja estan avi­sant que faran, si con­ti­nuen amb els greu­ges soci­als i la humi­li­ació, no faran altra cosa que per­dre adep­tes i acon­se­guir que el procés, ara ator­dit i man­cat de prou suport, agafi aire i gua­nyi velo­ci­tat i suport.