Crisi i eficiència

Deia el pre­si­dent Azaña: «Si los españoles sólo habla­ran de lo que saben se pro­du­ciría un gran silen­cio que nos per­mi­tiría pen­sar.» La paraula cas­te­llana «ter­tu­lia», no traduïble a qual­se­vol altra llen­gua, des­criu la con­versa infor­mal en què els par­ti­ci­pants par­len de manera espontània, sense més reflexió, d'assump­tes sense trans­cendència. Tertúlia és una paraula que no exis­teix per a anglo­sa­xons, germànics i fran­ce­sos, perquè és un con­cepte des­co­ne­gut per a ells; qui par­la­ria sense haver pen­sat què dir, sense infor­mació, sense cer­te­ses, sense dades, con­fi­ant en la sola espon­taneïtat del moment? L'extensió i difusió de les tertúlies a ràdios i tele­vi­si­ons on es parla sense reflexió i infor­mació d'assump­tes trans­cen­dents, és a dir, tertúlies per la forma però no pel fons, són espe­ci­al­ment noci­ves. Par­lar sense pen­sar de coses intrans­cen­dents és banal; par­lar sense pen­sar sobre qüesti­ons trans­cen­dents o impor­tants és irres­pon­sa­ble i con­fon qui ho escolta, és a dir, fa mal. Recon­fir­men aquests usos l'afir­mació d'Azaña perquè el debat sobre idees i fets no pot desen­vo­lu­par-se a par­tir de la pura espon­taneïtat, la manca de reflexió, la manca de dades i l'absència de con­trol i rigor sobre les afir­ma­ci­ons. Cer­ta­ment abun­den en excés les tertúlies en els mit­jans de comu­ni­cació, sobre­tot en els no escrits, perquè sovint gene­ren con­fron­tació més que diàleg i desin­for­mació més que conei­xe­ment.

La crisi econòmica i en con­seqüència la reducció de ven­des i bene­fi­cis de les empre­ses, ha fet explícites les seves ine­ficiències. És neces­sari reduir des­pe­ses de manera específica, cosa que en èpoques de crei­xe­ment no ho és ja que que­den aques­tes com­pen­sa­des per un major volum de ven­des i el seu impacte sobre la ren­di­bi­li­tat es dilu­eix. La gestió empre­sa­rial en èpoques d'estan­ca­ment econòmic i deflació és més com­plexa que en èpoques de crei­xe­ment, perquè el con­trol de cos­tos, la reducció de les des­pe­ses vari­a­bles i fixes, l'acció comer­cial, les inver­si­ons en actius tan­gi­bles o intan­gi­bles, van a con­tra­cor­rent de la tendència gene­ral de l'eco­no­mia i reque­rei­xen acci­ons més inten­ses i també més sin­gu­lars i dife­ren­ci­a­des que les que s'han de pren­dre en èpoques d' expansió.

En l'àmbit polític la neces­si­tat d'incre­men­tar les des­pe­ses públi­ques en temps de crisi per poder reforçar en qua­li­tat i extensió els ser­veis públics redu­eix la dis­po­ni­bi­li­tat de diners per polítiques d'inversió, de crei­xe­ment i de dina­mit­zació de l'eco­no­mia, qüestió essen­cial per sor­tir de la crisi, és a dir, es dis­posa de menys recur­sos per redreçar l'eco­no­mia quan més neces­sa­ris són aquests, i això obliga el gover­nant a l'incre­ment de l'eficiència en la gestió pública per acon­se­guir més de menys.

«Totes les famílies feli­ces s'assem­blen i cada família dis­sor­tada ho és a la seva manera», és la pri­mera frase d'Anna Karènina, novel·la, tragèdia i obra mes­tra de la lite­ra­tura uni­ver­sal. La feli­ci­tat fa l'home menys ima­gi­na­tiu, menys inci­siu, és en la difi­cul­tat i la desgràcia quan les per­so­nes s'esfor­cen per bus­car solu­ci­ons per resol­dre allò que sem­bla irre­so­lu­ble. Mol­tes obres d'art, des de les plàsti­ques a les lle­tres i la música, han estat cre­a­des en temps d'extrema difi­cul­tat de l'artista i de l'entorn, des del Qui­xot de Cer­van­tes al Mes­sies de Händel o la mateixa Guerra i pau.

Segons Manuel Azaña, cal par­lar i actuar des de la reflexió, és en moments de crisi quan, tant en l'àmbit pri­vat com el públic, es neces­sita la capa­ci­tat, l'experiència i l'esforç, perquè s'ha de ser més efi­ci­ent. Afirma Tols­toi que la feli­ci­tat és ano­dina i uni­forme, i la infe­li­ci­tat, esti­mu­lant. Sem­blen aquests mis­sat­ges dis­per­sos i sense con­nexió, però no ho són, perquè la difi­cul­tat esti­mula el pen­sa­ment i aquest per­met tro­bar i pla­ni­fi­car les solu­ci­ons per abor­dar aquells pro­ble­mes que sem­bla­rien impos­si­bles de resol­dre en cir­cumstàncies nor­mals de feli­ci­tat intrans­cen­dent i uni­for­mit­za­dora. Estem en els temps actu­als en aques­tes cir­cumstàncies, i per tant hem d'actuar en l'àmbit per­so­nal i públic amb més dili­gen­cia, agu­desa i reflexió. No tot és vàlid i, com diuen els eco­no­mis­tes, importa sobre­tot el cost d'opor­tu­ni­tat, és a dir, el cost de no fer una cosa, perquè men­tre no es fa se'n fa una altra que és pos­si­ble­ment menys impor­tant o menys urgent. Marañón ho deia amb unes altres parau­les: hem de ser dra­pai­res del temps, arre­ple­gar-ne tots els retalls i apro­fi­tar aquest eficaçment, fent el que és més impor­tant i aban­do­nant el que és acces­sori.