Opinió

Keep calm

Passchendaele

S’ha anat passant de descriure el que els homes fan a la guerra a ponderar el que la guerra fa als homes

Hi ha una certa tendència a asso­ciar la poe­sia amb la cosa de l’amor romàntic. Sovint s’oblida que els poe­tes han fes­te­jat des dels ini­cis no pas amb l’amor sinó amb la guerra. El feno­men bèl·lic és part essen­cial, cons­ti­tu­ent, de la nos­tra cul­tura. La Ilíada, un poema de guerra, és un dels tex­tos fun­da­ci­o­nals de la lite­ra­tura. La mag­ni­tud de les guer­res del segle XX ha modu­lat i ampliat les res­pos­tes poètiques a aquesta pràctica tan carac­terística de l’acti­vi­tat humana: del relat èpic al furor naci­o­na­lista, del rea­lisme des­car­nat en les des­crip­ci­ons a l’ús retòric del poema com una arma més a favor de la causa, de la glo­ri­fi­cació del sol­dat cai­gut a l’ele­gia pel cost humà de la con­fron­tació. El gir més remar­ca­ble ha estat un canvi de focus sig­ni­fi­ca­tiu. S’ha anat pas­sant de des­criure el que els homes fan a la guerra a pon­de­rar el que la guerra fa als homes. En aquest sen­tit, el punt d’inflexió es pro­du­eix amb la Pri­mera Guerra Mun­dial perquè, aquesta vegada, els poe­tes de guerra no són pro­pa­gan­dis­tes sinó, majo­ritària­ment, sol­dats a les trin­xe­res. Aque­lla catàstrofe marca l’inici històric del segle XX amb un balanç maca­bre: 9 mili­ons de joves morts pel cap baix. S’inau­gura l’època de la mort indus­trial, el paro­xisme final dels efec­tes de la nova civi­lit­zació de les màqui­nes. Són els poe­tes d’aque­lla guerra els que ens obli­guen a mirar la car­nis­se­ria des de la pers­pec­tiva del com­ba­tent. Els joves que van ale­gres al front per ardor patriòtic en tor­nen (si és que en tor­nen) denun­ci­ant els diri­gents que els han enviat a viure un hor­ror absurd. Aquest novem­bre ha fet 100 anys del final de la bata­lla de Passc­hen­da­ele, en les ter­res fla­men­ques que la política cata­lana d’aquests dies ha posat al mapa. Un bata­lla emblemàtica del des­propòsit gene­ral: 250.000 morts per banda en el fan­gueig tar­do­ral d’una terra de ningú. El dar­rer super­vi­vent anglès de la mor­tal­dat, Harry Patch, que va viure 111 anys, la va valo­rar amb una afir­mació que podria ser un vers: “Aquell con­flicte no valia ni una sola vida humana.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia