El seu malson

Con­tra la presó, con­tra l’exili, con­tra l’amenaça impròpia de la repressió vio­lenta sobre la ciu­ta­da­nia, 45.000 cata­lans a Brus­sel·les. L’inde­pen­den­tisme no només va tor­nar a exhi­bir ahir una gran capa­ci­tat de mobi­lit­zació, des­plaçant més de 1.300 quilòmetres milers de per­so­nes. Sabem molt bé que aquesta capa­ci­tat no es pot com­pa­rar ara mateix amb la de cap altre movi­ment polític del con­ti­nent. Els mani­fes­tants es van pagar el des­plaçament i l’estada, van com­pro­me­tre dies de festa, van pas­sar son, mal d’esquena i d’ossos i fred, molt de fred. Aquest grau de com­promís des­a­fia totes les pre­dic­ci­ons, i només és la punta de l’ice­berg. A sota, hi ha una base elec­to­ral pro­funda i esta­ble. Fins i tot en els moments més com­pli­cats, com el d’ara, en què els dis­cur­sos dels par­tits s’enre­den en piru­e­tes argu­men­ta­ti­ves i és tan impor­tant el que es calla com el que es diu, ara que el final abrupte del man­dat podia des­con­cer­tar l’elec­to­rat i empènyer-lo cap a l’abs­tenció, anirà a votar. No s’ho espe­ra­ven. Les enques­tes indi­quen que només una par­ti­ci­pació supe­rior a la del 27-S, amb l’uni­o­nisme abs­ten­ci­o­nista votant en massa, pot impe­dir una altra victòria dels par­ti­da­ris de l’estat català. Pas­sat el 21-D, els inde­pen­den­tis­tes hau­ran de demos­trar encara més cops que no ho dei­xa­ran estar. El que vindrà serà llarg i difícil. Però els del 155 no tro­ben con­sol ni pro­vant de ridi­cu­lit­zar-los. El seu mal­son és la vos­tra per­sistència.