Puigdemont, el primer èxit

La prin­ci­pal lliçó per al futur imme­diat de la soci­e­tat cata­lana és que Europa no se sent con­cer­nida –o, almenys, no necessària­ment– per les aspi­ra­ci­ons polítiques de cap dels seus ter­ri­to­ris, encara que esti­guin sos­tin­guts per majo­ries democràtiques i mobi­lit­za­ci­ons cíviques. De fet, amb totes les diferències que es vul­gui, l’acti­tud d’Europa pel que fa a Cata­lu­nya té relació amb la que va tenir Brus­sel·les res­pecte a la crisi grega de 2015. En aquell cas, la UE no va accep­tar ni la majo­ria política que encapçalava Ale­xis Tsi­pras ni els resul­tats coin­ci­dents d’un referèndum per­fec­ta­ment legal i, con­jun­ta­ment amb el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal i el Banc Cen­tral Euro­peu, van impo­sar el seu cri­teri al marge de qual­se­vol con­si­de­ració d’ètica democràtica.

En el cas català l’estratègia ha estat la inhi­bició. Cap dels estats euro­peus no hi tenia res a gua­nyar, en una hipotètica nego­ci­ació, i encara menys si, prèvia­ment, calia superar una opo­sició ferotge de Madrid. A par­tir d’aquí, l’inde­pen­den­tisme català –si és que acon­se­gueix reva­li­dar una majo­ria sòlida al Par­la­ment– haurà d’afron­tar un canvi estratègic. La crisi política ha fet aflo­rar dues limi­ta­ci­ons al poder de l’Estat espa­nyol. Una, que no pot tor­nar a apli­car una bru­ta­li­tat poli­cial gene­ra­lit­zada. I l’altra és que els socis euro­peus poden mirar cap a una altra banda, però de cap manera no s’impli­ca­ran en la repressió, tal com indica el fracàs de l’euro­or­dre con­tra Car­les Puig­de­mont i la inca­pa­ci­tat del govern espa­nyol per plan­te­jar una reforma d’aquest meca­nisme.

És a dir, Europa no inter­vindrà en favor de cap majo­ria política cata­lana, però tam­poc no faci­li­tarà a Madrid un escla­fa­ment repres­siu. I el fet és que a Brus­sel·les hi ha un pre­si­dent exi­liat, però amb lli­ber­tat de movi­ments i el suport, explícit i efec­tiu, dels par­tits i les ins­ti­tu­ci­ons fla­men­ques. És un pri­mer actiu que, a més, està fora de l’abast de Madrid i pres­si­ona tots els actors del con­flicte cap a una nego­ci­ació que, tard o d’hora, s’haurà d’enca­rar. La par­tida no s’ha per­dut, només s’allarga.