Haití és a dos passos de Girona

«Les per­so­nes famèliques es com­por­ten com gos­sos rabi­o­sos.» Són parau­les de sor Mar­tina Romero, una de les 33 reli­gi­o­ses de la Cari­tat que tre­ba­llen de mis­si­o­ne­res a la capi­tal d'Haití, devas­tada pel ter­ratrèmol. Sor Mar­tina té ara 62 anys i en fa 36 que viu a Port-au-Prince. Actu­al­ment ja és la degana de la comu­ni­tat. Tre­ba­lla a l'hos­pi­tal de la Pau, d'infer­mera. I també com a tra­duc­tora. Els cirur­gi­ans recla­men cons­tant­ment la seva presència. La major part dels ferits només parla la llen­gua d'Haití, el cri­oll. L'ajuda de sor Mar­tina, doncs, resulta impa­ga­ble. No para en tot el dia: dotze hores segui­des a l'hos­pi­tal. De seguida es veu quan una per­sona val. Aquest dies els cor­res­pon­sals ens fan a tots un gran bé. Per­so­nal­ment, no sabria res de sor Mar­tina, ni de sor Bri­gitte, que va morir a con­seqüència del ter­ratrèmol. Ni del Col·legi de Sale­si­a­nes, on s'adre­cen les dones que han sigut vio­la­des. Es fa difícil ima­gi­nar tot l'hor­ror que s'està vivint a Haití. L'ajuda huma­nitària no sap, a vega­des, per on començar. Tal vegada les mis­si­o­ne­res i els mis­si­o­ners se'n sur­ten millor. No ende­ba­des la vete­ra­nia és un grau. A aques­tes altu­res, sor Mar­tina, per exem­ple, no només parla cri­oll sinó que coneix bas­tant a fons el vudú, la religió iden­titària dels hai­ti­ans. Ja diuen que, si bé es veri­tat que el 80 per cent de la població és catòlica i el 20 per cent, pro­tes­tant, el 100 per cent de la població d'Haití pro­fessa el vudú. És una religió pri­mor­di­al­ment ritu­a­lista. Con­cep­tu­al­ment és més aviat pobra: una bar­reja de con­cep­tes ani­mis­tes i cris­ti­ans, sal­pe­brada amb pràcti­ques de màgia negra. D'aquí ve que sigui mal cone­guda. No tot­hom és capaç de vèncer els pre­ju­di­cis que des­perta en nosal­tres la cul­tura de la pobresa. I si la pobresa té pell negra, encara menys. Tal és el cas d'Haití: la majo­ria dels seus habi­tants són negres. Els mulats són escas­sos. Els blancs, ine­xis­tents. Els pocs que es veuen són estran­gers: mis­si­o­ners i mis­si­o­ne­res. El fet que siguin estran­gers no vol dir que no siguin esti­mats. Ho són. Ja he dit que sor Mar­tina era un ines­ti­ma­ble tot ter­reny. I com ella, diria que tots els mis­si­o­ners i mis­si­o­ne­res que viuen a Haití. Són l'altra Església: aque­lla que no hi ha perill que algú citi fora de con­text. Sen­zi­lla­ment, perquè ningú no se'n recorda. I perquè els mis­si­o­ners i mis­si­o­ne­res no tenen per cos­tum fer mani­fes­ta­ci­ons erràtiques i gran­di­loqüents com les que va fer el bisbe de Sant Sebastià, Muni­lla, l'endemà d'haver pres el relleu d'Uri­arte: «Hi ha coses pit­jors que la tragèdia d'Haití.» Per segons qui, sí, evi­dent­ment. Per a sor Mar­tina, segur que no. Nas­cuda a Terol, aquesta reli­gi­osa té el cor i el pen­sa­ment en els pobres d'Haití. Pas­sen més fam ara que abans del sisme. Mal­grat que el país té ara una reserva d'ali­ments més gran que mai. El pro­blema és com repar­tir-los. Fal­ten mis­si­o­ners, no en tinc cap dubte. I estic segur que, de bona gana, molts cape­llans, reli­gi­o­sos i reli­gi­o­ses del pri­mer món hi ani­rien si això fos pos­si­ble. Ara és només un somni, però no perdo les espe­ran­ces que algun dia aquest somni es faci rea­li­tat.

En efecte: s'acom­plei­xen els deu pri­mers anys d'existència del Fòrum Joan Alsina. Deu anys de fide­li­tat al goig i l'espe­rança que el Con­cili Vaticà II va des­per­tar en el món sen­cer: una altra Església era pos­si­ble, i con­ti­nua sent pos­si­ble. Una Església que no es miri al mirall, que no con­tem­pli el món des del Dret Canònic. Amb aquesta espe­rança, feli­cito els com­panys del Fòrum Joan Alsina: ell duia Xile al cor. Xile, mal­grat Pinoc­het, ha sabut recons­truir-se. La seva renda per càpita és avui supe­rior a la d'Haití, que ocupa un dels dar­rers llocs en la llista de l'ONU. No és casual que hagi triat sor Mar­tina Romero com a postal de feli­ci­tació: el 24 de març d'enguany s'acom­pli­ran trenta anys de la mort de mon­se­nyor Romero, el bisbe assas­si­nat a peu d'altar. El dia abans, en la seva homi­lia, havia denun­ciat la repressió gover­na­men­tal con­tra el poble d'El Sal­va­dor, des­con­tent amb la dic­ta­dura mili­tar. Són dues efemèrides dig­nes de tenir en compte. D'altra banda, Joan Alsina feia tas­ques d'infer­mer, no? Doncs què millor que una branca d'alzina i uns brots de romaní per cele­brar els deu anys d'uns romeus que no han parat de fer camí ni un sol dia mal­grat tenir tan­tes coses en con­tra? Lle­vat d'una: les ganes de cami­nar. De fet, Haití és a dos pas­sos de Girona.