Aires de tanatori

No ho negaré: la meva passió són els cemen­ti­ris –el pri­mer espai que visito de les ciu­tats on aterro– i tot el ceri­mo­nial dels enter­ra­ments. Ja des de petits, la mare ens pre­pa­rava un jer­sei tenyit per assis­tir-hi (i així se’ns treia del damunt unes quan­tes hores) i ens ense­nyava a reci­tar poe­mes que s’esque­ien amb “tan sen­si­ble pérdida”. Doncs bé: fa dies que, con­tra els que la volen subli­mar, declaro l’enter­ra­ment de la dita Tran­sición, així com un dels seus evan­ge­lis, dogmàtica­ment sege­llats, com és la Cons­ti­tució (Española) del dia dels Inno­cents del 1976. Tos­sut, insis­teixo: Rajoy i els seus col·legues (PP, Cs, PSOE) ja no ama­guen l’ou i cele­bren les absol­tes de la tan llo­ada tran­sició, que els trac­tats del futur –i això és pro­fe­cia!—recor­da­ran com “la del 155”.

Dar­re­ra­ment, torno a lle­gir –quan he aca­bat amb les lec­tu­res que he de fer per raons d’ofici– Espriu, Ovidi i Valle-Inclán. Són tots tres tan cla­ri­vi­dents que podríem subs­ti­tuir un 93,3 % dels opi­ni­a­tres de teles, ràdios i dia­ris per tex­tos d’autors com ells, tan sarcàstics sovint i tan lúcids sem­pre, i que ja no recla­men drets d’autor.

Acabi com acabi tot ple­gat, sé que no aca­barà del tot, perquè l’enre­nou que ha gene­rat la dita qüestió cata­lana, encara que els cori­feus del Poder trac­ten de mini­mit­zar-ne els efec­tes, fins i tot els no-cre­ients sabem que les seqüeles posto­pe­ratòries augu­ren que qui perdi mirarà de refer la pro­fe­cia i de “res­sus­ci­tar al ter­cer dia” (o any, o dècada). Amb una diferència: tot­hom, d’ara enda­vant, haurà de jugar amb les car­tes ober­tes. I als del Poder, experts en l’art de la repre­sen­tació tràgica i del frau més o menys sofis­ti­cat, no els serà fàcil d’ama­gar les ver­go­nyes.