El president

El dia de Nadal del 1933 va morir Fran­cesc Macià, l ’Avi. Cada any hi ha un home­natge a la seva figura. Com Com­panys i Josep Irla, la història els ha fet entra­nya­bles. Majo­ritària­ment la figura dels pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat sem­pre ha estat envol­tada d’una certa aurèola. Va ser Josep Tar­ra­de­llas qui va dir: “Davant la manca de poder tin­guem pro­to­col.” Fet que va com­plir al peu de la lle­tra després que Adolfo Suárez li digué: “No puc dei­xar que sigueu pre­si­dent del govern a Cata­lu­nya perquè de pre­si­dent del govern ja n’hi ha un, que soc jo. Vós heu de ser més. Heu de ser l’hono­ra­ble pre­si­dent”. Lla­vors s’hi adreçava com “l’hono­ra­ble”. Jordi Pujol va bus­car més que ningú l’aurèola del càrrec. L’aurèola, el pro­to­col i el pro­ta­go­nisme de la pre­sidència. Tot­hora era cri­dat com “el pre­si­dent”. Hi havia ciu­ta­dans que quan el veien s’emo­ci­o­na­ven. Qui li ho havia de dir. Esde­ve­nia per a molts una figura mítica. D’altres el repu­di­a­ven. I tots vibra­ven foto­gra­fi­ant-se al cos­tat seu. En deter­mi­nats moments i després del pacte amb el PP el seu cotxe a Madrid fins i tot era escor­tat per la Guàrdia Urbana. Pas­qual Mara­gall va ser un pre­si­dent breu amb una hono­ra­ble car­ti­lla com a alcalde olímpic i net de l’il·lus­tre poeta Joan Mara­gall. José Mon­ti­lla va exer­cir amb gran res­pecte la ins­ti­tució tot i el seu allu­nya­ment del naci­o­na­lisme català. Seva és l’advertència al govern espa­nyol –ales­ho­res el PSOE– que en el cas que s’obli­des­sin dels ciu­ta­dans cata­lans, Cata­lu­nya podia caure en una gran des­a­fecció. Fet que ha succeït. Artur Mas, després de l’herència del pujo­lisme, es va postu­lar com el líder inde­pen­den­tista amb el qual pro­ba­ble­ment no com­bre­gava, posi­ci­o­nant la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat nova­ment en un espai de con­fiança per a una part de la població. Puig­de­mont també va inten­tar ves­tir la Gene­ra­li­tat seguint els seus ante­ces­sors i dema­nant més capa­ci­tat per al govern català.

Som mol­tes les per­so­nes que tenen res­pecte a la ins­ti­tució. Serà difícil fins i tot per a aquells de colors polítics dife­rents enten­dre que el pre­si­dent Puig­de­mont, per molt grossa que enten­guin que l’hagi fet, hagi de viure a l’exili i esde­vin­gui una pàgina com­pli­cada per a la ins­ti­tució.