Fer i refer la cultura

En sor­tir de l’esti­mu­lant expo­sició que el Museu d’Història de Cata­lu­nya dedica a Josep Puig i Cada­falch, és ine­vi­ta­ble fer-se pre­gun­tes incòmodes pen­sant en clau actual. Qui ha reco­llit l’herència d’aquell home amb una ampli­tud d’interes­sos i inqui­e­tuds cul­tu­rals que van mode­lar de prin­cipi a fi la seva acció política? Avui Puig i Cada­falch és fona­men­tal­ment cone­gut i reco­ne­gut com a arqui­tecte moder­nista, però més enllà de la seva impres­si­o­nant obra per­so­nal ha dei­xat un lle­gat immens com a polític que es va moure per l’ambició de fer de Cata­lu­nya i de Bar­ce­lona un país i una ciu­tat amb un nervi homo­lo­ga­ble als grans països i a les grans ciu­tats d’Europa. Vivim uns temps en què la política cul­tu­ral no és la pri­o­ri­tat dels nos­tres gover­nants, i la prova més evi­dent són els pocs recur­sos que hi des­ti­nen. A l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, per posar un exem­ple ben recent i dolorós, les urgències cul­tu­rals van sal­tant de mans com un per­vers joc de pilota. I l’últim que fal­tava és que l’arti­cle 155 s’acar­nissés amb unes ins­ti­tu­ci­ons ja de per si dèbils. El nou govern de la Gene­ra­li­tat haurà de fer i refer la cul­tura tant sí com no. I això equi­val a engrei­xar el seu pres­su­post. Si no, ens tor­na­ran a fer enro­gir les parau­les del nou direc­tor de la Fun­dació Miró, Marko Daniel, escan­da­lit­zat per les reta­lla­des al sec­tor: “La imatge de Cata­lu­nya a l’estran­ger seria ini­ma­gi­na­ble sense l’art i la cul­tura.”