Fins i tot França

Fins i tot França, un estat que té com a base el cen­tra­lisme, fa el que Espa­nya es nega a fer. A diferència d’Espa­nya, on la Cons­ti­tució és gai­rebé com les dues tau­les de pedra que Déu va donar a Moisès, França té pro­gra­mada una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal i està dis­po­sada a dis­cu­tir i incloure-hi qüesti­ons sobre l’auto­go­vern de Còrsega. Tot­hom es mou, menys Espa­nya, que es manté immòbil, i lluny de bus­car acords i tenir ges­tos de dis­tensió com París, el que fa és ten­sar més la corda. Com a Cata­lu­nya, ofe­gant econòmica­ment les seves ins­ti­tu­ci­ons, inten­tant impo­sar-se cul­tu­ral­ment, empre­so­nant diri­gents polítics i evi­tant que es com­pleixi la volun­tat de les urnes impe­dint que la per­sona esco­llida per pre­si­dir la Gene­ra­li­tat pugui pren­dre pos­sessió del càrrec.