Il·lusions entre papers

El dia és rúfol i s’ha anun­ciat pluja con­ti­nu­ada. Però avui el temps no pot esguer­rar la il·lusió dels més petits. Han anat a dor­mir aviat, alguns sense saber ben bé per què, altres sabent-ho i esforçant-se per creure els pares. Alguns, fins i tot, podrien jurar que han sen­tit o han vist mitja corona de rei entre les ombres de la nit. La llòbrega noc­tur­ni­tat deixa pas a una il·lusió des­bo­cada. Les cares endor­mis­ca­des i les lle­ga­nyes dei­xen pas de manera ful­mi­nant a som­riu­res estri­dents i a una adre­na­lina des­bo­cada. La visió dels pri­mers papers llam­pants que cobrei­xen els regals ja és tota una fita. La ima­gi­nació es dis­para i cada infant somia a tro­bar-hi la joguina desit­jada. Els grans s’ho miren amb un altre som­riure que encaixa com un gran tren­ca­clos­ques amb l’ale­gria dels més petits de la casa. No hi falta un crit d’emoció i ner­vi­o­sisme fosos en un sol moment. És l’ins­tant de començar a desem­bo­li­car cadas­cun dels regals que la màgia dels Tres Reis ha permès por­tar a milers de cases d’arreu del país. Lluny queda aquell tió de prin­cipi de fes­tes i, pot­ser, han cai­gut en l’oblit la majo­ria de regals que aquell tronc enri­o­lat va cagar ja fa dies.

La família es pre­para amb múlti­ples càmeres acci­o­na­des dels apa­rells de tele­fo­nia mòbil per cap­tar el moment més màgic de l’any, quan el nen o nena des­co­breix que, cer­ta­ment, allò somiat i desit­jat ha arri­bat fins a la llar per inun­dar de feli­ci­tat el petit infant. Alguns fa anys que espe­ren amb can­de­le­tes aquest ceri­mo­nial anual de la vin­guda dels Reis.

No es pot espe­rar mai a estre­nar i posar en marxa la màquina tec­nològica o aquells regals tan clàssics, però sem­pre impres­cin­di­bles. El pati­net o la bici­cleta es tro­ben entre els regals més il·lusi­o­na­dors i aquests dies els parcs s’omplen de bicis noves de trinca amb infants encara amb el som­riure d’ore­lla a ore­lla per la nova adqui­sició de la família. Els més grans que no volen per­dre aque­lla espurna d’il·lusió també volen rebre regals encara que no hagin fet carta per des­cuit o per l’estrès labo­ral inhe­rent a la majo­ria de tre­ba­lla­dors. Segur que aquesta escena des­crita els sona a la majo­ria de lec­tors, però jo des de dis­sabte que només penso en les qua­tre per­so­nes que per motius polítics no van poder com­par­tir aquests moments amb els seus fills enjo­gas­sats perquè són a la presó de manera més que injusta.