El PSC i les contradiccions

Que Pedro Sánchez apunti a Inés Arri­ma­das podria sor­pren­dre si no fos perquè en aques­tes pas­sa­des elec­ci­ons els soci­a­lis­tes sem­blen haver dei­xat totes les con­tra­dic­ci­ons de banda per llançar-se de ple a la recerca del vot per­dut. Una ope­ració que no els ha fun­ci­o­nat. El PSC, mal­grat pujar en vots i sumar un dipu­tat, fins als 17, no treu pro­fit de la seva aliança, tan tàctica com difícil de jus­ti­fi­car, amb l’excon­se­ller de la con­ser­va­dora Unió Democràtica Ramon Espa­da­ler –número tres de la llista–. Tam­poc d’incor­po­rar en una posició simbòlica de la can­di­da­tura el vice­pre­si­dent de Soci­e­tat Civil Cata­lana, pla­ta­forma impul­sada pel fins fa poc número dos de Rajoy, segons reco­nei­xia el mateix Jorge Mora­gas.

I ara mira cap a Ciu­ta­dans. El secre­tari gene­ral del PSOE asse­gu­rava aquesta set­mana que el PSC esta­ria dis­po­sat a donar suport a Arri­ma­das, en l’impro­ba­ble cas que acon­seguís prou suports per ser inves­tida com a pre­si­denta de la Gene­ra­li­tat. I Miquel Iceta con­fir­mava que apro­va­rien una pre­sidència de la mesa del Par­la­ment de Cs. Fa poc més d’una dècada que Ciu­ta­dans –el 2005 com a movi­ment i el 2006 com a par­tit– nai­xia jus­ta­ment com a con­trapès a un Par­tit dels Soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya que con­si­de­ra­ven massa cata­la­nista. Des d’ales­ho­res, els taronja han anat men­jant ter­reny als ver­mells. I ara és el mateix PSC qui els ho faci­lita. Això també es una con­tra­dicció.