Aire!

Com deia sant Vicenç de Paül, a pren­dre pel... Rima fàcil. No et per­dono que no em feli­ci­tis mai pel meu ani­ver­sari, ni que no em facis un toc quan saps que són dies car­dats per a mi. No et per­dono que m’hagis fet ballar com un gat de tres potes. No em per­dono haver-te dedi­cat tants pen­sa­ments, tan­tes pàgines, tanta inten­si­tat. Et puc enge­gar a pas­tar fang o a cagar a la via de mol­tes mane­res, tra­di­ci­o­nals i moder­nes, en un llen­guatge blanc o fent mà d’argots: pira’t. Si ho fes amb una cançó seria El yin y el yen, de Love of Les­bian: “En mi Sibe­ria vivirás, o dicho a lo vul­gar: ¡adiós, que sal­gas de mi vida!”. Si triés una novel·la per dir-te bon vent i barca nova, ho faria amb Rayu­ela: “Todo dura siem­pre un poco más de lo que debería”. Si recorro a la poe­sia, Maria Mercè Marçal: “Lligo els records i tanco la maleta: / que engo­leixi aquest llast l’avenc marí”. Ves a parir pan­te­res. No et per­dono que em fugis­sis pels cabells, ni que em rebai­xes­sis el desig com qui talla un ser­rell que ja tapa massa els ulls. No et per­dono la distància, ni la pressa ni les mit­ges tin­tes. No em per­dono haver mal­fe­rit la meva dig­ni­tat rere un càustic Peter Pan apte per sal­tar l’onada més alta i esca­lar la mun­ta­nya més puta, però incapaç de tre­par el meu cos de rosa vera. Tu no has sabut supor­tar la meva bon­dat i jo ara deixo de supor­tar el teu ego­isme. No et per­dono la mala orto­gra­fia, les saba­tes de xarol ni el bigoti. I que consti, no t’odio. Pre­fe­reixo igno­rar-te com faig amb la borra que nia sota el sofà. Aire, que vol dir vent.