Lideratges i marques

Artur Mas ha tor­nat a fer un pas al cos­tat. L’expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat s’aparta aquesta vegada de la pre­sidència repre­sen­ta­tiva del PDe­CAT, davant d’un esce­nari polític mar­cat per la per­se­cució judi­cial i la victòria elec­to­ral de Junts per Cata­lu­nya (JxCat), arte­facte polític lide­rat per Car­les Puig­de­mont des de Brus­sel·les i on les bases del PDe­CAT tenen més a per­dre que a gua­nyar. El par­tit es va difu­mi­nar en un marca comer­cial que va ser­vir per tei­xir un relat de legi­ti­mi­tat de la ins­ti­tució del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, davant del 155, però que va sacri­fi­car la mus­cu­la­tura de les fede­ra­ci­ons.

Deci­si­ons polítiques encer­ta­des de cara a l’elec­tor, però que dei­xen mal regust de boca entre els qui havien apos­tat deci­di­da­ment per fer camí en la vida del nou par­tit. D’una manera o d’una altra, però, la reti­rada d’Artur Mas posa en evidència que el PDe­CAT ja va néixer coix. Sobre­tot, per dos motius: perquè el canvi de nom no fa la cosa, i la nova marca es va crear top-down; i perquè el mateix Artur Mas va voler sobre­po­sar-se als nous ges­tors assu­mint una pre­sidència repre­sen­ta­tiva que, mal­grat dir que no era exe­cu­tiva, ser­via per mar­car el relat de con­tinuïtat entre la vella Con­vergència i el nou par­tit, així com també tapar el lide­ratge dels qui vivien a sota d’ell. La direcció exe­cu­tiva de Marta Pas­cal i David Bon­vehí va que­dar sem­pre difu­mi­nada per la figura megalòmana d’un home al qual, quan ja era pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, li va cos­tar molt con­fiar en els seus i dei­xar espai perquè crei­xes­sin nous lide­rat­ges.

La seva marxa deixa el seu par­tit en una situ­ació com­pli­cada: des­di­bui­xat en una marca comer­cial i sense la figura d’un líder messiànic a l’estil dels vells polítics. Però també obre opor­tu­ni­tats, inter­na­ment i externa. La direcció exe­cu­tiva podrà pren­dre un rol molt més pro­ta­go­nista en una etapa que es pre­veu con­vulsa, haurà de ser capaç de reco­sir i reforçar el par­tit al ter­ri­tori amb per­fils nous que no tenen deu­tes amb els antics barons ter­ri­to­ri­als con­ver­gents. Els lide­rat­ges de Pas­cal i Bon­vehí només poden assen­tar-se si els nous ges­tors de les fede­ra­ci­ons tren­quen també amb el pas­sat, a la vegada que amb la for­mació del nou govern (si es con­so­lida la coa­lició entre JxCat i ERC) s’acon­se­gueix pene­trar amb força als sot­to­go­verno.

Artur Mas també afir­mava en la roda de premsa que va ves­tir la seva dimissió que JxCat, com una fórmula d’èxit, havia permès aparèixer nous lide­ratge de fora la política que n’havien reno­vat l’aire. Cert. Per això el PDe­CAT també té una opor­tu­ni­tat pel que fa a posició social: les muni­ci­pals del 2019 poden ser un moment de recon­questa del ter­ri­tori apro­fi­tant l’embran­zida de les autonòmiques i una marca comer­cial (JxCat) que ha acon­se­guit entrar en l’ima­gi­nari col·lec­tiu del votant inde­pen­den­tista. De fet, l’avan­tatge és que, mal­grat que el par­tit con­trola poc la nova for­mació, JxCat és jurídica­ment una fede­ració entre l’antiga CDC i el PDe­CAT. Per tant, l’apa­rell del par­tit con­ti­nua podent dir, i molt, sobre com ha de sobre­viure la nova marca: una fórmula que apro­fiti la posició de JxCat per reforçar el poder muni­ci­pal naci­o­na­lista no sem­bla un esce­nari des­ca­be­llat.

Però, poder apro­fi­tar l’efecte d’arros­se­ga­ment de la nova fede­ració depèn del com­por­ta­ment de l’arte­facte en la política cata­lana. S’ha aca­bat el temps dels hiper­ven­ti­lats i comença a ser hora d’afron­tar una etapa de rea­lisme polític on es dis­se­nyi una nova mus­cu­la­tura inde­pen­den­tista (en tots els seus fronts) després de dues elec­ci­ons ple­bis­citàries on, pas­sant el 75% de par­ti­ci­pació, mai s’han superat el 50% de vots neta­ment inde­pen­den­tis­tes. Les xifres, cru­els, d’alguna cosa han de ser­vir. Per això, també Mas tenia raó en un altre aspecte: Cata­lu­nya no pot dei­xar per­dre, en el curt ter­mini, la majo­ria inde­pen­den­tista que s’ha acon­se­guit el 21 de desem­bre i cal una legis­la­tura llarga d’esta­bi­li­tat i tre­ball per neu­tra­lit­zar els efec­tes del 155. Malau­ra­da­ment, legis­la­tura de recons­trucció, fins i tot sabent que Mon­toro no aixe­carà el con­trol sobre les finan­ces de la Gene­ra­li­tat i això difi­cul­tarà molt les coses. Però ara l’inde­pen­den­tisme també ha de demos­trar que sap gover­nar, fins i tot en con­di­ci­ons d’extrema adver­si­tat.

Malau­ra­da­ment, el procés ha estat cruel amb els lide­rat­ges. I, per la injusta acció judi­cial o per la pressa, hi ha hagut una mor­tal­dat enorme de per­fils polítics que pro­me­tien, siguin d’una banda o de l’altra de l’arc par­la­men­tari. En política sobre­vi­uen els més forts, però des­gra­ci­a­da­ment en l’era de les post­ve­ri­tats els més forts no vol dir que siguin els més intel·ligents. República, sí, amb fer­mesa i res­pon­sa­bi­li­tat.