La societat de l’espectador

La foto de la presa de pos­sessió de Donald Trump, acom­pa­nyat des de pri­mera fila pels mag­nats tec­nològics que domi­nen els mer­cats de la infor­mació i l’entre­te­ni­ment, era l’estampa con­tem­porània de la unió entre poder mediàtic i polític, quel­com que s’ha donat des del nai­xe­ment de la premsa de mas­ses a ini­cis de segle XIX. De fet, el mateix Trump va con­ce­dir un indult tem­po­ral a Tik­Tok empa­rant-se en el fet que li va gene­rar un tràfic favo­ra­ble que es va trans­for­mar en mili­ons de vots per part dels joves nord-ame­ri­cans.

Vista aque­lla imatge, una nova pre­gunta: a par­tir d’ara, qui por­tarà la veu can­tant? El pre­si­dent o els mag­nats? Mal­grat el reguit­zell d’ordres exe­cu­ti­ves que ha fir­mat Trump, mos­trant una acti­vi­tat frenètica per tren­car l’statu quo econòmic i social lle­gat pels demòcra­tes, una nova foto­gra­fia de fa pocs dies deixa clara la rellevància que Elon Musk, el pro­pi­e­tari d’X, tindrà a la nova admi­nis­tració. Durant la cerimònia per fir­mar el decret que per­met aco­mi­a­da­ments “a gran escala” a les agències fede­rals, el pro­ta­go­nisme el van tenir ell i el seu quart fill, que l’acom­pa­nyava. Amb Musk s’ha tren­cat el pro­to­col, el codi de ves­ti­menta, les regles no esta­bler­tes de la relació entre polítics i peri­o­dis­tes i, fins i tot, una de les nor­mes bàsiques del sis­tema polític nord-ame­ricà: per tenir un càrrec públic, pri­mer es neces­sita el vis­ti­plau del Congrés.

Tot va escla­tar amb un Musk megalòman, líder del nou Depar­ta­ment d’Eficiència Gover­na­men­tal, que va tapar el pre­si­dent con­tent per poder fer rea­li­tat el seu somni de reduir fins a la mínima expressió l’estruc­tura de l’admi­nis­tració. Man­lle­vant una referència del filòsof Daniel Inne­ra­rity, que recent­ment ha publi­cat un arti­cle semi­nal sobre la democràcia dels algo­rit­mes al Cidob, “la ide­o­lo­gia de l’opti­mit­zació”, que repre­senta Musk, també és una “estratègia de des­po­li­tit­zació”. I, seguint amb aquesta idea, podem recu­pe­rar una reflexió del politòleg Shel­don S. Wolin que, crític amb com s’ha con­fi­gu­rat la democràcia als Estats Units ja des dels seus orígens, on una elit repu­bli­cana va dis­se­nyar un sis­tema d’equi­li­bris res­tric­tiu amb els interes­sos de la majo­ria, diu que avui “en lloc d’una política expres­siva que fomenti l’exte­ri­o­rit­zació de pre­o­cu­pa­ci­ons, reclams i pro­pos­tes, tenim una política con­tro­lada que tolera la dis­sensió però que és insen­si­ble a les pro­tes­tes i a les pro­pos­tes des de baix. En lloc de ciu­tadà par­ti­ci­pant, la nova política fes­teja l’espec­ta­dor con­su­mi­dor.” En aquest sis­tema, escriu Wolin, “surt el ciu­tadà, entra l’actor cor­po­ra­tiu”.

Les trans­for­ma­ci­ons acce­le­ra­des de la democràcia diri­gida nord-ame­ri­cana, que capi­ta­ne­gen el tàndem Trump i Musk, son paral·leles a la publi­cació de dades que ens han de fer remoure la consciència, també a casa nos­tra. El dar­rer son­datge de l’ICPS avisa que és entre els més joves on es regis­tra una xifra més baixa dels que pre­fe­rei­xen la democràcia davant de qual­se­vol altre sis­tema. El 16,4% dels nois de 18 a 24 anys adme­ten que “en algu­nes cir­cumstàncies un règim auto­ri­tari, una dic­ta­dura, pot ser pre­fe­ri­ble al sis­tema democràtic”. De fet, els joves són els prin­ci­pals “espec­ta­dors-con­su­mi­dors” d’unes xar­xes soci­als des­bo­ca­des, que exer­cei­xen de caixa de res­sonància de vivències comu­nes quo­ti­di­a­nes que l’algo­ritme va retro­a­li­men­tant. El direc­tor de l’ICPS, Oriol Bar­to­meus, entre­vis­tat per Toni Marín a Ràdio 4, recor­dava que les xar­xes soci­als han can­viat la “dieta infor­ma­tiva” d’aquests votants: l’han hiper­seg­men­tat apar­tant-ne la dis­sensió i, per tant, exclo­ent-los els mis­sat­ges que puguin fomen­tar la seva reflexió crítica. Si, a això, hi sumem el nul procés de veri­fi­cació de la infor­mació que hi ha –des que Musk és pro­pi­e­tari de l’antic Twit­ter, han cres­cut del 50% els dis­cur­sos d’odi a la xarxa– el pano­rama és dan­tesc.

Entre les mol­tes bata­lles que s’hau­ran de lliu­rar en els pròxims temps, que afec­te­nel futur de la nos­tra democràcia libe­ral, no tinc cap mena de dubte que hi haurà la de quin model comu­ni­ca­tiu volem. L’anàlisi a fer és capil·lar: des de com es fis­ca­lit­zarà l’exer­cici del poder a la Casa Blanca, fins a com a les facul­tats hau­rem d’expli­car els prin­ci­pis fona­men­tals de la pro­fessió periodística. Fer bon peri­o­disme implica dedi­car-hi temps, tenir capa­ci­tat d’inversió i ser honest. Malau­ra­da­ment, quan a la soci­e­tat es desfà el con­cepte de “ciu­tadà” i només s’empo­dera “l’actor cor­po­ra­tiu”, els qui ens dedi­quem a la infor­mació pot­ser tin­drem diners per fer la feina, però no hi haurà temps ni, molt menys, hones­te­dat pro­fes­si­o­nal.