Una petita victòria

Soc molt crític amb les línies estratègiques (més aviat, l’absència d’elles) de Car­les Puig­de­mont, però quan el pre­si­dent fa una cosa molt ben feta cal dir-ho. Tot i que crec que els inde­pen­den­tis­tes hem acon­se­guit aquests dar­rers mesos èxits estratègics dels quals colli­rem fruits en un futur, per a la moral inde­pen­den­tista era necessària una petita victòria tàctica.

Cal reconèixer el sen­tit d’opor­tu­ni­tat política i de capa­ci­tat per apro­fi­tar-les que té el pre­si­dent Puig­de­mont, és el seu prin­ci­pal punt fort d’aquests dar­rers mesos. La sub­til diferència entre tàctica i estratègia es troba en la capa­ci­tat d’acon­se­guir victòries i en la capa­ci­tat que aques­tes por­tin a un resul­tat a llarg ter­mini que res­pon­gui a un objec­tiu polític; en Puig­de­mont ha demos­trat el pri­mer, però crec que no tant el segon. Aquesta carència no obsta perquè a “nivell tàctic” té un talent del qual podem treure molt de suc.

Una sim­ple con­ferència a Copen­ha­guen ha ser­vit per acon­se­guir un seguit d’èxits impor­tants. El pri­mer és tor­nar a tenir titu­lars a la premsa inter­na­ci­o­nal. Com deia un bon amic amb res­pon­sa­bi­li­tats a l’àmbit de la comu­ni­cació de les enti­tats sobi­ra­nis­tes, “hem d’acon­se­guir que sem­pre pas­sin coses per man­te­nir l’atenció inter­na­ci­o­nal cons­tant”, i que Puig­de­mont faci con­ferències ho és. El segon és mos­trar un altre cop les con­tra­dic­ci­ons greus de la justícia de l’Estat espa­nyol. Quan un dels polítics exi­li­ats tre­pitja un país amb uns estàndards democràtics més alts que els d’Espa­nya, la fis­ca­lia amenaça amb una euro­or­dre, però com que el jutge no vol rebre una nega­tiva inter­na­ci­o­nal, no la pre­sen­ten. El ter­cer és fer que els actors polítics espa­nyols come­tin errors. Ara tenim el minis­tre de l’Inte­rior, Zoido, com si fos el Superin­ten­dent de la TIA orga­nit­zant un ridícul pla de cap­tura per si Puig­de­mont tra­vessa la fron­tera en un ultra­lleu­ger, dins d’un male­ter, com ha dit el mateix minis­tre, o en un diri­gi­ble com un dolent de sèrie B. La sobre­re­acció de l’Estat espa­nyol i la por que els ins­pi­ren tant Puig­de­mont com en Jun­que­ras i els Jor­dis (per això els man­te­nen en presó pre­ven­tiva, jun­ta­ment amb Quim Forn) és segu­ra­ment una carta que podem uti­lit­zar contínua­ment.

No sé com aca­barà això de la inves­ti­dura del pre­si­dent Puig­de­mont, si podrem fer-la efec­tiva o no, i aquest gest tea­tral que ens ha vin­gut molt bé, no la des­blo­queja. En tot cas, la capa­ci­tat per acon­se­guir victòries simbòliques (i no tan simbòliques) de l’inde­pen­den­tisme en mans de Puig­de­mont és quel­com que hau­rem de saber apro­fi­tar.

Amb cops de tea­tre no gua­nya­rem la República, però pot­ser sense ells ens des­mo­ra­lit­zaríem. És impor­tant que seguim més pre­o­cu­pats per l’estratègia i acon­se­guir més suport social a la inde­pendència, però per no per­dre’ns i sen­tir-nos der­ro­tats, ens serà neces­sari tenir algú lliure i amb marge de mani­o­bra per fer aquests cops.