Matèria blava

No sé si vull voler tor­nar al blau, com li passa al Poeta Halley. La funda elèctrica del mòbil, l’ence­ne­dor blau zel, el ras­pall de dents tur­quesa, el colla­ret nou de flors i el cop al tur­mell amb la can­to­nada del tatami m’hi han fet creure. Els teus texans, també. Ja no soc de lila, i tu has dei­xat de voler ser Samsó. Som de veri­tat, no tenim fil­tres, arris­quem en la paraula, l’obra i la missió. Sem­pre ens fal­tarà un bull, però no per­dem la custòdia de certs fenòmens para­nor­mals que fan equi­li­bris com a la por­tada de Super­tramp. Tinc secrets pro­fes­si­o­nals que només diré quan sigui el moment. No obriré la boca ni que em tor­tu­rin. Un dia, par­lant de baga­tel·les, fas un comen­tari inno­cent que em des­arma. Les teves parau­les em dis­pa­ren cap a l’enigma que sal­va­guardo sota pany i clau. Callo per fora –resis­teixo, man­tinc el secret– però per dins quedo emba­da­lida. No crec en Déu ni en la casu­a­li­tat. Cer­tes sin­cro­nies són matèria d’una altra dimensió, d’un espai side­ral que no con­trolo del tot. Apa­mar el sub­cons­ci­ent és entre­tin­gut i alhora fa por. Tu hi deus ser d’alguna manera, en la meva regió extra­va­gant i blava. No ho fas amb males arts: no mane­ges vils sub­ter­fu­gis d’espia barat ni em poses càmeres a l’estudi on escric. Passa de manera natu­ral. Hi ha tanta den­si­tat en aquest lloc entre dos mons que costa ende­vi­nar-hi silu­e­tes, però queda clar que hi flu­eix l’elec­tri­ci­tat que ve de la fricció. Soc a la cadira blava del den­tista, tanco els ulls, apa­reix Halley i em diu: “Si les parau­les s’atra­uen, que s’unei­xin entre elles, i a bri­llar, que són dues síl·labes!”.