Art pendent d’estimar

Per al pre­si­dent Jordi Pujol, la remo­de­lació del MNAC tenia un objec­tiu polític. Amb mol­tes difi­cul­tats el museu va reo­brir a mit­jan dels noranta amb les seves col·lec­ci­ons medi­e­vals. Eren la pri­o­ri­tat cul­tu­ral del país: el romànic, l’ori­gen de la nació, i el gòtic, el gran moment de Cata­lu­nya. Per a la resta de fons ja no hi va haver tan­tes pres­si­ons ni exigències. Pujol fugia d’estudi quan li pre­gun­ta­ven pel calen­dari i el pres­su­post per treure del magat­zem les col·lec­ci­ons del renai­xe­ment i bar­roc, que ell asso­ci­ava a la decadència fins que va emer­gir el moder­nisme. Va fer falta una dècada més per poder inau­gu­rar el museu amb un dis­curs com­plet. Però el lle­gat del renai­xe­ment i el bar­roc, expo­sat amb poca gràcia, no ha acon­se­guit des­em­pa­lle­gar-se de certa anti­pa­tia. I això que els ulls nets dels his­to­ri­a­dors de l’art (Joa­quim Gar­riga, Fran­cesc Miral­peix, Joan Bosch, Joan Yegüas, Maria Gar­ganté... i molts d’altres) han des­ter­rat defi­ni­ti­va­ment els tòpics de la Cata­lu­nya cre­pus­cu­lar i han demos­trat en diver­sos estu­dis que va ser un període d’intens batec artístic. Una visió des­a­com­ple­xada que es vol impo­sar en la nova pre­sen­tació d’aquests fons en unes sales reno­va­des del MNAC, far­ci­des de tre­sors inter­na­ci­o­nals que van adqui­rir a prin­cipi de segle col·lec­ci­o­nis­tes pri­vats i ins­ti­tu­ci­ons públi­ques cata­la­nes. Hi ha una pila de sor­pre­ses. El cer­cle es tan­carà quan els visi­tants es recon­ciliïn ple­na­ment amb l’art d’aquesta època.