Punts de sutura

Entre tuits, pro­cla­mes solem­nes, salsa tele­vi­siva i altres fenòmens que es mouen entre el blanc hoo­li­gan i el negre apo­calíptic s’està començant a per­dre la pers­pec­tiva del matís. En el cas d’aquesta inves­ti­dura en mode pausa, també. I entre el blanc i el negre no només hi ha el gris, sinó que hi tro­bem també tota la paleta de colors. Anem a pams: Roger Tor­rent no va sus­pen­dre la inves­ti­dura, la va ajor­nar. El pre­si­dent del Par­la­ment, a més, manté que l’únic can­di­dat a inves­tir és Car­les Puig­de­mont. Seria motiu de replan­te­ja­ment del momen­tum que qual­se­vol d’aques­tes dues coses no fos així. O que com a mínim –i aquí ve la clau de volta– que es fes sense el pacte entre for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes. També el 10 d’octu­bre Car­les Puig­de­mont va deci­dir ajor­nar la pro­cla­mació de la República i també es va autoim­po­sar deu dies per fer-ho. I no hi va haver aquest dal­ta­baix. El motiu: ales­ho­res Puig­de­mont repre­sen­tava un acord per fer-ho així agradés més o menys. La inter­venció quirúrgica que li convé, doncs, a l’inde­pen­den­tisme és un retorn al con­sens, aquell meca­nisme en què –després de la dis­cussió de torn– es tro­bava una sor­tida aplau­dida per les bases. I era aplau­dida perquè era con­sen­su­ada. Només cal recor­dar que, pel 9-N, es va beneir una doble pre­gunta amb car­pat i tira­buixó. O que el can­di­dat del 27-S a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat fos el 3 per la demar­cació de Bar­ce­lona. O que en subs­ti­tució seva es posés el 4 de Girona. Sor­ti­des ima­gi­na­ti­ves davant la pressió d’un estat que ha donat el procés per aca­bat en cada entre­banc ele­vat a públic. La solució, per tant, toca que torni a ser inèdita. I per tant des­co­nec quina serà. El que sí que sé és que si sur­ten tots els líders dient que és la menys dolenta serà la que aca­ba­ran ava­lant els 2 mili­ons de votants, el bé més pre­uat que a hores d’ara té el movi­ment.