Com ho fem, president?

Dimarts pas­sat el pre­si­dent del Par­la­ment, Roger Tor­rent, va deci­dir sus­pen­dre el ple d’inves­ti­dura per, segons va expli­car, inten­tar fer pos­si­ble que el pre­si­dent Puig­de­mont pogués assu­mir el càrrec de manera “efec­tiva i sense ingerències”. Han estat mol­tes les veus crítiques amb aquesta decisió, pro­vi­nents espe­ci­al­ment de Junts per Cata­lu­nya i la CUP, però des d’aques­tes dis­crepàncies encara ningú no ha expli­cat com s’havia d’haver fet per tal que el can­di­dat pac­tat per la majo­ria inde­pen­den­tista prengués aquell dia un con­trol pràctic i real sobre el govern de Cata­lu­nya. Tam­poc sabem com Tor­rent havia de fer com­plir la petició d’empara que se li va fer arri­bar el dia abans per acon­se­guir que Puig­de­mont pogués assis­tir al ple, tenint en compte que això impli­cava que l’hagués de fer arri­bar fins a la cam­bra sense que fos detin­gut. El que sí que sabem és què podria haver pas­sat si el ple hagués seguit enda­vant. En pri­mer lloc, una que­re­lla per deso­bediència con­tra els mem­bres sobi­ra­nis­tes de la mesa del Par­la­ment. En segon lloc, que els vuit dipu­tats en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal fos­sin empre­so­nats de manera arbitrària. Final­ment, tam­poc Puig­de­mont hau­ria pogut assis­tir al ple, per més que durant els dies pre­vis s’hagues­sin ali­men­tat els rumors sobre la seva pos­si­ble com­pa­rei­xença. En defi­ni­tiva, la votació hau­ria ser­vit per fer un acte mera­ment simbòlic que por­ta­ria asso­ciat un alt cost: n’hi ha prou posant-ho en una balança, sense menys­te­nir les victòries morals, per con­si­de­rar si val la pena. L’única via, en les actu­als cir­cumstàncies, de pas­sar dels símbols a la rea­li­tat rau a refer allò que es va des­fer entre els dies 10 i 29 d’octu­bre. Si real­ment estem en aquest esce­nari, que ens n’infor­min i que ens diguin què espe­ren de nosal­tres com a ciu­ta­dans dis­po­sats a defen­sar les ins­ti­tu­ci­ons i la democràcia. I si no és el cas –que sem­bla que no–, que es comenci a pen­sar en sen­tit estratègic i amb una pers­pec­tiva més llarga.