L’Erminda

No era artista ni comissària d’expo­si­ci­ons ni for­mava part de l’‘staff’ direc­tiu, però va fer tan o més gran el Macba des del seu menut tau­lell amb la matèria més sen­si­ble de totes: les rela­ci­ons huma­nes. Era la recep­ci­o­nista de les ofi­ci­nes del museu. Rebia i aco­mi­a­dava a tot­hom amb ama­bi­li­tat i cali­desa. Tot­hom entrava i sor­tia impreg­nat del seu afecte i, sobre­tot, del seu som­riure. Es va jubi­lar fa uns mesos i, al cap de res, li van diagnos­ti­car una malal­tia fatal que va por­tar en silenci fins al final. No era artista ni..., era molt més que això: una per­sona que sabia trac­tar les per­so­nes. És recon­for­tant veure les múlti­ples mos­tres espontànies i sin­ce­res d’estima i gra­ti­tud que està rebent de gent diversa del món de l’art. Es deia Erminda Rodríguez.