Goya i Gaudí

Quan era jove ho hau­ria donat tot per assis­tir a la cerimònia dels Oscar. Ara, m’hi hau­rien d’arros­se­gar. Però enda­vant: par­lem d’aque­lla festa i de les seves imi­ta­ci­ons perquè aquest any l’actu­a­li­tat hi obliga. La “gala” dels Gaudí, reser­vada al cine català, és una còpia de la dels Goya, dedi­cada a pro­mo­ci­o­nar el cine espa­nyol, la qual és a la vegada una mimesi de la dels Oscar. La mateixa esce­no­gra­fia, la mateixa estora, aquells pre­sen­ta­dors que expli­quen acu­dits, els pre­mi­ats que envien records a la mare que els està mirant... La mateixa fra­se­o­lo­gia: “acadèmia”, “nomi­na­ci­ons”, “esta­tu­eta”... En una antiga edició, els Oscar es van fer rei­vin­di­ca­tius: “no a la guerra”. Tot seguit, la con­signa es va tras­lla­dar als Goya i, pel mateix con­ducte regla­men­tari, als Gaudí. O al revés, tant se val. Molts espec­ta­dors cata­lans de la festa dels Goya de dis­sabte van tro­bar a fal­tar pro­tes­tes con­tra la situ­ació dels pre­sos i exi­li­ats cata­lans i, en gene­ral, con­tra la repressió del procés exer­cida per Rajoy. Ja hi podíem comp­tar. La intel·lec­tu­a­li­tat espa­nyola, i també la gent del cine, és refractària a l’inde­pen­den­tisme. Però hi ha d’haver més. perquè als Gaudí de la set­mana ante­rior tam­poc les pro­tes­tes van ser cla­mo­ro­ses: un dis­curs amb sobre­en­te­sos de la pre­si­denta de l“acadèmia”, unes apel·laci­ons al diàleg, un lla­cet groc, i res més. On són, en una cerimònia i en l’altra, les invec­ti­ves que anys enrere s’havien pro­jec­tat con­tra Aznar? ¿Pot­ser espe­ren que els Oscar, que es con­ce­di­ran d’aquí unes set­ma­nes, es posi­ci­o­nin sobre Cata­lu­nya i que surti Meryl Streep amb un lla­cet a l’escot? Es veu que els Oscar inci­di­ran aquest any en la igual­tat entre homes i dones. Com que ha trans­cen­dit, els Gaudí i els Goya s’hi han avançat. Però i Rajoy? És més temi­ble que Aznar? Ho és, perquè a diferència del seu ante­ces­sor compta amb el suport de l’esquerra, en el seu pla gens democràtic. Diuen que un cine­asta espa­nyol va dir en el sarau poste­rior a l’entrega dels Goya: “Això de la solapa és una taca de mos­tassa; no la con­fon­guin amb un llaç groc, que em reti­ren la sub­venció.” Cert o no, enfoca la situ­ació millor que tots els focus i tots els objec­tius, i val també per als Gaudí. Vol dir això, per exem­ple, que mai no es podrà fer una pel·lícula sobre el procés vista des de l’inde­pen­den­tisme? Ho pot voler dir, o la con­fi­a­ran a Isa­bel Coi­xet, “cons­ti­tu­ci­o­na­lista” tri­om­fa­dora dels Goya i no dels Gaudí. El cine català i espa­nyol depèn dels diners de Madrid i els cine­as­tes actuen en con­seqüència. De totes mane­res hi ha coses rares: els Gaudí van dis­tin­gir com a millor pel·lícula estran­gera Dunker­que, paràbola a favor del Bre­xit i de la política de Trump d’eva­cuar Europa. Veu­rem si els Oscar són de la mateixa opinió o són anti-Trump o callen com morts.