Vuits i nous
La força de Cusachs
El millor retrat escultòric de Josep Pla és de Manuel Cusachs. Es pot comprovar en el monument que l’escriptor té a Palafrugell i al pati de l’Ateneu de Barcelona, on des d’un balcó observa els ateneistes que hi prenen cafè. Una rèplica del bust es pot veure aquests dies a la Fundació Iluro de Mataró, que dedica una retrospectiva a Cusachs. El cap de Pla és prop del d’Espriu. El millor retrat escultòric d’Espriu també és de Cusachs. Quan Cusachs va presentar per primer cop el bust a Pla, algú que era present va dir: “Això és una caricatura.” Pla va respondre: “Sí, però una caricatura seriosa.” Una boina, una piga, uns ullets petits i un nas aixafat. El bronze d’Espriu també és una caricatura: unes ulleres enormes i un gest entre sofrent i irònic. Caricatures serioses, fruit d’haver parlat l’escultor moltes hores amb l’un i l’altre fins atrapar-los el gest essencial. Cusachs es va fer amic de Pla i d’Espriu després d’haver-los llegit profusament. Els anava a visitar, hi mantenia converses que, coneixent Cusachs i els altres dos, no es devien acabar mai.
De jove, va ser víctima de la pòlio. Va haver de fer repòs un temps llarg que va aprofitar per llegir molt. Un dia haurem de fer una recensió de quants intel·lectuals i artistes catalans deuen la formació a una malaltia que els va obligar a fer llit i no moure’s de casa. Quedarem parats. Cusachs sempre s’ha desplaçat amb bastons. Els metges no s’ho han explicat: han dit que la seva posició natural era la sedent. Ara, superats els vuitanta anys, seu en una cadira de rodes. Com quan anava amb bastons, treu forces de flaquesa, una energia extraordinària, i si ja no s’enfila a les bastides per rematar un Puig i Cadafalch de tres metres o una figura per a la Sagrada Família de quatre, quan anava amb bastons sí que ho feia, amb els metges i els amics meravellant-se’n. La pròpia força de voluntat es transmet en la força que tenen les seves escultures. Algú un dia em va observar: “Els potents cossos escultòrics de Cusachs són la resposta a la seva flaquesa.” Però flaquesa? Cusachs no es cansa mai de parlar, d’esculpir, d’embrutar-se amb el guix o amb el fang, de dibuixar, d’anar d’un lloc a l’altre, de donar la mà treballada pel martell i l’escarpra... Representa que viu isolat a Òrrius i te’l trobes pertot. Afirma: “Quan els amics et fan una retrospectiva, senyal que et veuen al sot.” Coses que es diuen. Doncs quan s’han de fer les retrospectives? Quan tornes d’Itàlia on has anat a formar-te? Quan aixeques un primer monument? Quan el pare escolapi descobreix que li has fet una caricatura i en comptes de renyar-te te la fa signar? Devia ser, ja, una caricatura seriosa.
I el cap de Cusachs? Una forra de cabells, un nas, uns llavis. No es fan autorretrats, els escultors?
