Weekend d’hivern...

a a Bar­ce­lona. El mes­tre de mes­tres Josep Pla figura que el passa durant l’estiu i a Nova York (Weekend d’estiu a NY, 1954). Però les mis­ses són les que són i, per un indígena del nord-est, un cap de set­mana al cap i casal (ha!) per posar-se al dia del tea­tre que ofe­reix l’epi­cen­tre del país, déu-n’hi-do. Tea­tre. Les notícies ens repe­tei­xen que l’escena cata­lana està sota mínims, que els actors tenen poca feina, etc. No en sabem res, però la rea­li­tat demos­tra que a les tres sales on hem acu­dit no hi cabia ni una agu­lla: eren ple­nes com un ou d’un públic prou entu­si­as­mat. I a banda de qual­se­vol altra con­si­de­ració, hem de dir que els espec­ta­cles que anun­cien les car­te­lle­res del Villar­roel, Poli­o­rama i Victòria són del més alt nivell. Pro­ba­ble­ment aquesta és l’única notícia posi­tiva que podem repor­tar del llarg cap de set­mana metro­po­lità. Que el públic bar­ce­loní és alta­ment sofert a l’hora de fer cues ja és un tòpic: els veïns de la capi­tal arri­ben a engrui­xir paci­ent­ment una filera humana... encara que la del cos­tat esti­gui quasi buida; sem­bla que no se n’ado­nin i diria’s que s’hi tro­ben bé, arren­gle­rats espe­rant paci­ent­ment que l’entrada es des­con­ges­ti­oni, o que les tau­les del res­tau­rant es bui­din, o que la taqui­lla mecànica del metro hagi engo­lit tots els viat­gers... encara que la del cos­tat esti­gui inac­tiva. Tam­poc no és nove­tat que la Ram­bla esti­gui ocu­pada per ori­en­tals gre­ga­ris, severs i interes­sats per gai­rebé tot allò que es pugui foto­gra­fiar, i per ita­li­ans cri­da­ners, ale­grois i que fan la impressió que se’ls en fot pla bé de tot el que ocorre més enllà del cer­cle d’amics i fami­li­ars amb qui han volat al Prat. És clar: a Bar­ce­lona s’hi ha de dor­mir, beure i men­jar. Quant al cost de la vida, podem –o poden– sen­tir l’orgull de tenir una ciu­tat tan cara com les cen­tre­eu­ro­pees; de fet més, si tenim pre­sent que els sous que s’hi paguen estan per sota dels con­ti­nen­tals. Una canya de cer­vesa, uns qua­tre euros de mit­jana; una gerra, sis o set, i Bar­ce­lona ja és la Dis­neylàndia de les tapes: poc, pre­cui­nat i expe­di­tiu. No sem­bla pas, però, que a la cli­en­tela, majo­ritària­ment jove, tot això li repre­senti cap entre­banc: a casa seva va per l’estil i no tenen ni platja, ni poc o molt sol, ni el gla­mur de què fru­eix de fa uns anys i per ara Bar­ce­lona. I la llen­gua, ai! És curiós que només qui s’esforça a res­pon­dre en català sol­guin ser per­so­nes arri­ba­des de poc –indis de l’Índia, etc.–, natu­ral­ment només en el cas que el cli­ent els hi parli. Es pot con­si­de­rar una bona notícia? O l’hem d’amor­tit­zar perquè pro­ba­ble­ment ho dei­xa­ran córrer quan des­co­brei­xin que el rei va nu, és a dir, que en poden pres­cin­dir?