Mirar i veure-hi

Fa pocs dies que el Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya ha inau­gu­rat la nova nar­ració muse­ogràfica de la seva secció de renai­xe­ment i bar­roc. Aquesta notícia se suma a la relec­tura que, el 2014, el museu ja va fer de la seva col·lecció d’art modern i que dei­xava clara una forma dife­rent d’enten­dre la col·lecció i la seva expo­sició al públic.

Sovint, el conei­xe­ment artístic és llunyà, inti­mida. I això és així perquè la nos­tra edu­cació sobre les arts ha estat tra­di­ci­o­nal­ment basada més en la memo­rit­zació de les res­pos­tes d’altres que en l’estímul de la con­versa espontània i sem­pre vàlida que pot donar-se enfront de la rea­li­tat artística. I una expo­sició no és sinó l’opor­tu­ni­tat de con­fir­mar-ho o tot el con­trari: fomen­tar que el visi­tant es per­meti mirar, sense dades prèvies, allò que se li pre­senta davant dels ulls.

El nou relat del MNAC mos­tra algu­nes peces no expo­sa­des ante­ri­or­ment; aug­menta l’espai i el nom­bre d’obres; inte­gra els lle­gats de les col·lec­ci­ons Cambó i Thys­sen; remarca l’espe­ci­fi­ci­tat cata­lana... però sobre­tot cons­tru­eix l’expo­sició des de la com­pli­ci­tat amb el visi­tant i la con­fiança en la seva mirada.

L’expo­sició faci­lita la recepció de les peces, agru­pant-les temàtica­ment i no tan sols des de la cro­no­lo­gia. Fomenta la relació entre les obres, i per tant la seva com­pa­ra­tiva i anàlisi. Els qua­dres no es pre­sen­ten a una alçada única sinó que s’agru­pen for­mant con­junts que emfa­tit­zen un punt de vista, un cro­ma­tisme, una tex­tura o un gest... Les obres cons­tru­ei­xen con­text, faci­li­tant la com­prensió del moment i del lloc on s’ori­gi­nen. De la mos­tra se’n deriva una seqüència cons­truïda per inten­si­tats i pau­ses, esce­nes recognos­ci­bles, quasi quo­ti­di­a­nes: “Art i devoció”, “Amor i mater­ni­tat”, “La il·lumi­nació”, “Natura morta”, “Bio­gra­fies pin­ta­des”... esde­ve­ni­ments rela­tius a habi­tar el món. Tot ple­gat per esti­mu­lar la recepció de l’obra per part del visi­tant que, inter­pel·lat, ini­cia una con­versa espontània, directa, íntima i genuïna amb la rea­li­tat artística.

El relat no és únic sinó que es basa en les pròpies peces i la seva relació. I els lli­gams es cons­tru­ei­xen de nou cada vegada, amb cada visi­tant, amb cada nova mirada. El més interes­sant de l’art, i també de l’arqui­tec­tura, no és l’obra en si sinó l’efecte que pro­du­eix en nosal­tres. Però perquè això s’esde­vin­gui, l’hem de dei­xar pre­sen­tar-se, estar dis­po­sats a escol­tar-la. Només veiem allò que mirem, diu John Ber­ger. I això vol dir posar-hi temps i per­me­tre-s’ho. Les noves pre­sen­ta­ci­ons de les col·lec­ci­ons del MNAC són una invi­tació a fer-ho.