Revenir al bé comú

Aquests dies de fri­vo­li­tat extrema, per part del govern d'Espa­nya, sobre les pen­si­ons o les con­ver­ses sobre impu­ni­tat bancària a Davos em com­por­ten un sen­tit del ridícul que arriba a qual­se­vol racó de la més dis­creta decència com a euro­peu que he desit­jat ser. Tot i que ha estat Rou­bini, pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Nova York, un dels pocs que van avançar la recessió dos anys abans, qui ha dit que Espa­nya era el perill més gran per a la Unió Monetària Euro­pea. Així que vol­dria rumiar sobre un con­cepte econòmic bàsic i que gai­rebé pre­ser­ven tots els par­tits polítics: el bé comú.

Crec que hem arri­bat al final de l'hege­mo­nia de la dis­ci­plina del mer­cat, com a indi­ca­dor del que cal fer en política i en les qüesti­ons d'ètica i moral, que només es poden resol­dre amb un debat pro­fund sobre valors fona­men­tals. Els eco­no­mis­tes han infor­mat de les pos­si­bles impli­ca­ci­ons de deter­mi­nats camins polítics, però mai no han dit què està bé o mala­ment, o què és just o injust. Almenys a mi m'ho ha sem­blat així.

A la majo­ria de polítics els surt a compte seguir una deter­mi­nada política, si tenen una jus­ti­fi­cació econòmica. Escol­tin què diu el govern de Zapa­tero per aug­men­tar l'edat de la jubi­lació i facin heme­ro­teca per veure què va pas­sar a l'Ale­ma­nya de Sch­ro­e­der, fins a arri­bar a la mateixa política que el govern espa­nyol, ja en temps de Merkel. És enllu­er­na­dor con­tra­po­sar el temps inver­tit i la recerca de con­sens que ha tin­gut pre­sent la soci­e­tat ale­ma­nya, al cos­tat de la «recepta genial» d'un eco­no­mista per­fu­mat de neces­si­tats elec­to­rals. Sem­bla que encara no hem après com a col·lec­tiu a posar de cos­tat el món de les idees i l'espai públic de manera eficaç. Després del cas Pretòria i de l'afer Millet, estic segur que la soci­e­tat bus­carà i tro­barà meca­nis­mes de millora. Aquesta nova política sobre el bé comú no vol dir que sur­tin polítics amb més escrúpols, sinó que demana una revisió a fons del que vol dir ser ciu­tadà i un dis­curs més cen­trat en valors morals i fins i tot valors espi­ri­tu­als que el pur prag­ma­tisme econòmic, que en els dar­rers esde­ve­ni­ments ha vist com el paper dels mer­cats que­dava anul·lat per la manca de valors.

Els euro­peus van patir el con­cepte de lliure mer­cat en els anys del binomi Rea­gan-Thatc­her; després van venir els mer­cats amics del neo­li­be­ra­lisme de Clin­ton-Blair; els quals van con­so­li­dar la creença que els mer­cats són el meca­nisme per acon­se­guir el pre­uat bé comú. Després dels esde­ve­ni­ments recents, aquesta creença no és vàlida, El tri­om­fa­lisme del mer­cat com a eina de progrés ha cadu­cat. Ara el que impera és escep­ti­cisme. Què és el que no ha fun­ci­o­nat? La majo­ria d'ana­lis­tes coin­ci­dei­xen que ha estat la cobdícia i pren­dre ris­cos inne­ces­sa­ris. Si s'accepta l'anàlisi, cal limi­tar la cobdícia; així ho ha pro­po­sat Obama. Però crec que aquesta crítica de la cobdícia és par­cial. Els mer­cats sem­pre han fun­ci­o­nat per interes­sos pro­pis i allu­nyats del bé comú. Des del punt de vista econòmic, no hi ha diferència entre l'interès propi i la cobdícia. En les rela­ci­ons per­so­nals la cobe­jança és un vici i els mer­cats diuen que el seu interès es recon­ver­tir-la en un bé comú. És aquesta alquímia moral, la que fa que els mer­cats hagin desen­vo­lu­pat regles en què la seva ope­ra­ti­vi­tat roman impune a la cen­sura moral.

Les tres dècades pas­sa­des de tri­om­fa­lisme econòmic demos­tren que no va ser només un incre­ment de la cobdícia, sinó una expansió dels valors del mer­cat a altres esfe­res de la con­vivència. Per exem­ple, la pro­li­fe­ració de l'ense­nya­ment pri­vat, els hos­pi­tals pri­vats; la con­trac­tació d'exèrcits pri­vats. Els experts diran que és més eficaç i que els mer­cats «no toquen» les mer­ca­de­ries que regu­len. Però això és un error propi de somnàmbuls. Els mer­cats dei­xen arreu la seva flaire. L'exem­ple més clar és la com­pa­ra­tiva feta pel sociòleg Ric­hard Tit­muss sobre la com­pra­venda de sang als EUA i la donació al Regne Unit. Se suposa que en un lloc hau­ria de ser millor que en l'altre; doncs és tot al con­trari. El Regne Unit, que ha pro­hi­bit qual­se­vol comer­ci­a­lit­zació de sang amb un bé comú, es troba una res­posta con­ti­nu­ada de la població, que ho veu com una obli­gació moral, en con­tra de la mala qua­li­tat de la sang als EUA i les contínues man­can­ces de per­so­nes que en vul­guin ven­dre.

Hem de deci­dir que la salut, l'edu­cació, la defensa del patri­moni, la justícia cri­mi­nal o la pro­tecció ambi­en­tal són qüesti­ons morals i polítiques, i en cap moment només econòmiques. No hem d'accep­tar esde­ve­nir una soci­e­tat de mer­cat, hem de pro­jec­tar el futur ara, amb un debat seriós, llarg i con­vençuts que, des de sem­pre, el bé comú és pre­ci­sa­ment això: de tots.