L’objecte

Fa uns anys, a la ciu­tat ibèrica d’Ullas­tret van tro­bar uns cra­nis encla­vats. Sí, encla­vats vol dir el que ara ima­gi­nen. Els claus tra­ves­sa­ven aquells cra­nis de cap a cap. Se suposa que els ibers els cla­va­ven a la mura­lla, segu­ra­ment sobre un por­tal d’entrada. Tenien una funció que no es coneix bé: reli­gi­osa, d’avís als ene­mics, de record... Pot­ser totes tres alhora i algu­nes més. Dels ibers en sabem tan poques coses que sem­bla que hi tin­guin cabuda quasi totes les inter­pre­ta­ci­ons que en fem. S’acosta, doncs, a la Cons­ti­tució, però en el món dels que estu­dien els ibers els 155 no s’impo­sen. Hi cap tot­hom. També, un amic meu que, fa uns dies, va escriure una carta en aquest diari avançant el que diu una ins­cripció de 16 sig­nes gra­vada en un tros de plom que han tro­bat a Ullas­tret. TIDIBI ADE­BIR/ORGI KIBI­SAR. Els 16 sig­nes són en escrip­tura ibèrica nord-ori­en­tal, que, com que s’ha tro­bat només entre el Ros­selló, Ala­cant i la vall de l’Ebre, quasi podem dir-ne dels Països Cata­lans. Però no ho diu ningú: només és Espa­nya que és eterna. Tam­poc no se sap la funció que tenia aquell tros de plom. Deu ser per això que ara diuen que és un objecte. L’han pas­sat a un espe­ci­a­lista perquè el lle­geixi. No l’entendrà. En tot el món, ningú no és capaç d’enten­dre una escrip­tura de la qual totes les ins­crip­ci­ons que es con­ser­ven sumen uns 2.000 sig­nes. L’espe­ci­a­lista, doncs, farà com el meu amic que se li ha avançat. Si li pre­guntés què volen dir aque­lles parau­les, em diria que no ho pot saber. I pot­ser em recor­da­ria que, tal com volen fer ara alguns amb el pre­si­dent Puig­de­mont, els ibers enal­tien els seus morts cre­mant-los. Així el seu fum pujava al cel. Però no volien obli­dar-los mai. Enter­ra­ven el que en que­dava en una urna.