Marques

Com que començo a sor­de­jar, m’havia pen­sat que un dia o altre hau­ria de recórrer als ser­veis d’una botiga de prop de casa que es diu Yoigo. Ha resul­tat que hi sub­mi­nis­tren tele­fo­nia, i que la con­tracció de yo i oigo con­vida no a sen­tir-hi millor sinó a parar l’ore­lla a un mòbil. Vostès es pen­sa­ran que faig broma o que m’haig de fer mirar el cap abans que les ore­lles, però si hi ha un pro­ducte que es diu Yatekomo i és del ram ali­men­tari, per què Yoigo no havia d’apel·lar als sords? Em diuen que hi ha empre­ses que viuen d’inven­tar-se mar­ques. Uns fideus enva­sats? Yatekomo. Un telèfon? Yoigo.

Quan aques­tes empre­ses no exis­tien, els amos dels nego­cis s’inven­ta­ven ells matei­xos la marca. N’hi havia que no sig­ni­fi­ca­ven res, com Kodak. Sem­bla el cognom d’algú de Zagreb, però va ser el caprici del senyor East­man, pro­pi­e­tari de la marca de pro­duc­tes fotogràfics. El patri­arca Caru­lla, comer­ci­a­lit­za­dor de brous en pas­ti­lles, va optar per Gallina Blanca. Té sen­tit: les galli­nes, blan­ques o velles, fan bo el brou. Cata­la­nista com era, va triar un nom que es pogués lle­gir igual en català que en cas­tellà. Ara els seus hereus ela­bo­ren Yatekomo. Altres posa­ven el seu nom a les fabri­ca­ci­ons, com Ford als cot­xes que produïa. D’altres... A Bar­ce­lona hi havia hagut El Dique Flo­tante. Pot­ser algú com jo hi hau­ria anat a adqui­rir un barca o una canya de pes­car, però era de ves­tits. Al pas­seig de Gràcia es manté Santa Eulàlia. També és de ves­tits –de “roba”, se’n diu ara–, i no de sants d’Olot ni de ciris per anar a la pro­cessó.

Les pas­tis­se­ries es deien La Lio­nesa, la Mont­ser­ra­tina... Les mer­ce­ries, L’Equi­ta­tiva, L’Exclu­siva, o La Pun­tual, si par­lem de la de San­ti­ago Rusiñol. Al meu car­rer hi havia hagut els Alma­ce­nes Santa Ana, on venien de tot, ben bar­re­jat. Tot­hom en va dir sem­pre can Sei­xanta-cinc. També hi havia can Dormuà. Dormuà era el nom del pro­pi­e­tari. Sem­bla que no es pugui superar, però la gent en deia cal Rebre­gat, a còpia de mirar l’apa­ra­dor.

A TV3 fan un pro­grama que es diu Pre­gun­tes Freqüents, con­duit per peri­o­dis­tes que no han vis­cut el fran­quisme i que no tenen por de res. L’abre­vi­a­tura del títol és FAQS. Com es passa de Pre­gun­tes Freqüents a FAQS? Són tots cone­guts meus però no els donaré pas la satis­facció de pre­gun­tar-los-ho. El meu amic Toni Segarra, amb altres socis, va man­te­nir molts anys una acadèmia que es deia CAPSI. Li vaig pre­gun­tar un dia el sig­ni­fi­cat pen­sant-me que serien algu­nes ini­ci­als dels pro­pi­e­ta­ris i resulta que espe­rava que li fes­sin la pre­gunta perquè eren les ini­ci­als d’una apro­xi­mada pro­ca­ci­tat.

Optaré per can Cot­tet, que era un senyor francès que de nom es deia Cons­tan­tin, i que tinc encara més a prop que can Yoigo.