La batalla de Waterloo

El pre­si­dent Puig­de­mont ha fet des de Water­loo l’única mani­o­bra que li era pos­si­ble per man­te­nir la dig­ni­tat per­so­nal i ins­ti­tu­ci­o­nal, i també la de l’inde­pen­den­tisme. Com que no pot tor­nar, es queda a l’exili, man­te­nint el càrrec –simbòlic– rati­fi­cat pel Par­la­ment, des d’on tre­ba­llarà per inter­na­ci­o­na­lit­zar la causa cata­lana. Al mateix temps, cedeix a Jordi Sànchez, empre­so­nat a Madrid, la pre­sidència del govern autonòmic que es for­marà a Bar­ce­lona. Hi ha pre­gun­tes per fer-se: podrà des de la finca de Water­loo man­te­nir viva i de manera sos­tin­guda la inter­na­ci­o­na­lit­zació? El reco­nei­xerà Europa com a pre­si­dent exi­liat? En la seva al·locució de dijous va anun­ciar mesu­res d’impacte davant orga­nis­mes impor­tants. En veu­rem el ressò i l’eficàcia. Pel que fa a Jordi Sànchez: podrà ser pre­si­dent efec­tiu del govern autonòmic? D’acord: és inno­cent i amb la llei a la mà no té limi­tat cap dret. Amb la llei a la mà. Els jut­ges i el govern espa­nyol han mani­pu­lat les lleis a la seva con­veniència, inven­tant-se delic­tes i fent un abús injust i injus­ti­fi­cat de la presó pre­ven­tiva, injusta d’entrada. El govern de Rajoy ja ha anun­ciat que el jutge no li per­metrà ser pre­si­dent. El govern de Rajoy sap sem­pre d’avançada què faran els jut­ges sense que a aquests la tele­pa­tia els inco­modi. Si no dei­xen ser pre­si­dent Sànchez es posarà en evidència l’atra­biliària justícia espa­nyola, i Puig­de­mont s’encar­re­garà de pro­pa­gar-ho amb més eficàcia que un govern autonòmic. Si no és Sànchez, serà un altre. Tam­poc el vol­dran? Les esca­ra­mus­ses de Water­loo tin­dran un nou epi­sodi. Hi serà sen­si­ble, Europa? Fins quan?

Acabo de lle­gir Empan­ta­na­dos, la crònica i reflexió de Joan Cos­cu­bi­ela sobre el procés. Cos­cu­bi­ela escriu com els vells mili­tants del PSUC i de Comis­si­ons Obre­res. La mateixa prosa culta, ràpida i efi­ci­ent de López Bulla, posem per cas. A més de fer uns judi­cis severíssims del govern de Rajoy, exposa els enganys i ingenuïtats que els líders de l’inde­pen­den­tisme han pro­pa­gat, sobre­tot en el mes d’octu­bre dramàtic. En posa exem­ples: “la inde­pendència és a tocar”, “onze països d’Europa li dona­ran suport”, “l’Estat s’avindrà a nego­ciar”, “els bancs es bara­lla­ran per ins­tal·lar-se a Cata­lu­nya”, “som majo­ria”... Me n’hi falta una: “és més fàcil la inde­pendència que refor­mar la Cons­ti­tució, fede­rar Espa­nya o un referèndum pac­tat”. Cos­cu­bi­ela veu fac­ti­bles aques­tes alter­na­ti­ves. Li hau­ria donat la raó fa uns mesos: és molt més difícil la inde­pendència. Però ara? Si de cas estem en un empat, vista la intran­sigència esta­tal per a qual­se­vol solució. Un estat, i també un inde­pen­den­tisme, incapaços fins i tot de “pac­tar el des­a­cord” que el sin­di­ca­lista reclama. S’haurà d’obser­var per on s’inclina la bata­lla de Water­loo.