Nobel a la justícia social

Si és cert que no hi ha pau veri­ta­ble sense justícia, la tasca que fa la Fun­dació Vicente Fer­rer a l'Índia mereix el Nobel. Perquè és el que el pro­jecte de desen­vo­lu­pa­ment ins­tau­rat per aquest català uni­ver­sal repre­senta en un racó d'un país tan com­plex com el sub­con­ti­nent indi. De fet no és la Fun­dació Vicente Fer­rer. Aquesta és la cara occi­den­tal del pro­jecte fer­rerià. A l'Índia qui fa el pro­jecte són indis que tre­ba­llen per millo­rar la vida dels seus com­pa­tri­o­tes. Més de dues mil per­so­nes orga­nit­za­des en la xarxa que va idear i impul­sar Vicente Fer­rer fins a la seva mort amb un pro­jecte que implica una població de més de dos mili­ons de per­so­nes. Tinc la sen­sació para­do­xal que la Vicente Fer­rer és molt cone­guda a casa nos­tra però està per des­co­brir. Per això cal dei­xar clar que no fan tas­ques assis­ten­ci­als sinó de desen­vo­lu­pa­ment inte­gral. Tot està inter­con­nec­tat. No es fa un hos­pi­tal, una escola o un pou perquè sí. Tot forma part d'un pro­jecte molt ben estu­diat de desen­vo­lu­pa­ment autòcton. Diàleg Occi­dent-Ori­ent. Presència glo­bal amb actu­ació local. Els impul­sors de la can­di­da­tura, una pla­ta­forma que recull la ini­ci­a­tiva social que ha pro­mo­gut la idea, tenen una bona matèria prima per tre­ba­llar tot i la difi­cul­tat d'una fita com aquesta. I l'equip lide­rat per Rafael Vila­sanjuán són garan­tia de bona tasca i empenta per situar la Fun­dació Vicente Fer­rer a les por­tes del Nobel. Hi ha cau­ses que merei­xen el suport de tot un país, i de tot un món.