‘La capsa de música’

Fages de Cli­ment, cada any que passa –cada nou lli­bre edi­tat o ree­di­tat–, va sent més cone­gut. Grafòman impe­ni­tent que cor­ria amb les but­xa­ques ple­nes de papers escrits en qual­se­vol lloc, va publi­car en vida però sobre­tot va dei­xar inèdits tre­balls tan o més valu­o­sos, pre­ser­vats pel seu net i hereu Cli­ment Car­les. Va redac­tar en tots els gèneres: Anna Tei­xi­dor i Jaume Gui­lla­met han posat a l’abast el Fages peri­o­dista; Narcís Garo­lera, el memo­ri­a­lista; Jordi Pla, el poeta culte; Jordi Canet, el cor­res­pon­sal lite­rari; Rafel Pas­cuet, un Fages com­plet i portàtil, i last but not least han sor­tit tres volums amb uns 2.500 epi­gra­mes i simi­lars. Tot aquest aggi­or­na­mento del publi­cista s’ha fet entre el 2002 del cen­te­nari i aquest 2018 del cin­quan­te­nari (nai­xe­ment i mort, res­pec­ti­va­ment). L’autor de la Balada del saba­ter d’Ordis –segons Enric Casas­ses, la millor obra fage­si­ana–, sem­blant­ment a Pla o Sagarra, s’havia pro­po­sat un pro­jecte lite­rari, i avui i aquí volíem subrat­llar par­ti­cu­lar­ment la part tea­tral, la més des­co­ne­guda: El bruel (1928), El jutge està malalt (1935) i La dama d’Aragó (1955) són recre­a­ci­ons d’una lle­genda medi­e­val i de dues cançons tra­di­ci­o­nals. I de moment dues més s’han edi­tat pòstu­ma­ment: Empo­rion, la de les tres mura­lles (2014), una mena de Bella Helena, per ara sense música, que dis­corre a l’Empúries del segle II aC, i La capsa de música, d’apa­rició immi­nent a finals d’aquest març del 2018. Atu­rem-nos en aquesta dar­rera.

‘La capsa de música’ és una comèdia bur­gesa a la manera de les de Sagarra o Sol­de­vila. Ima­gi­nem-nos un pai­satge cos­ta­ner i esti­val com els que pinta Eugeni d’Ors sobre­tot a La ben plan­tada. Posem-hi un poble de pes­ca­dors entre­tin­guts en el fei­neig ordi­nari i en enra­o­nies sobre el fet extra­or­di­nari. En aquest lito­ral empor­danès aterra una dona jove, guapa, cos­mo­po­lita, culta i que ve d’una vida mun­dana; arriba amb dos joves, noi i noia, que podrien ser els seus nebots, o els seus filla i amant; la boira de l’incest és man­tin­guda per Fages fins cap al final. Per com­ple­tar el gruppo di fami­glia in un externo afe­gim-hi un enigmàtic foras­ter, exqui­sit home de món que ser­veix un supo­sat minis­tre ple­ni­po­ten­ci­ari ale­many i que els visita una vegada l’any: un antic amant de l’atrac­tiva i equívoca nou­vin­guda? El pare d’un, de tots dos o de cap dels nois? A la casa dita capsa de música l’ambi­ent és ele­gant, tant com la llen­gua de l’autor; la medi­o­cri­tat que els envolta i els con­tra­pun­teja en fa una mena d’illa de refi­na­ment i civi­lit­zació on es dis­cu­teix de música –el noi és vio­li­nista–, de lli­bres –la noia és lec­tora voraç– i on Fages passa l’arquet per la iro­nia i per un pèl de comi­ci­tat. Només hi afe­giríem mera­ve­lles de La capsa de música, per això els en reco­ma­nem la lec­tura, i, en espera que hi trobi totes les vir­tuts escèniques, una de les millors com­pa­nyies de tea­tre de la nació, La Fun­ci­o­nal, ja té el text.