El banc del si no fos

L’Ajun­ta­ment de Palma té el domi­cili en un edi­fici bar­roc de la plaça de Cort. Lle­geixo que va ser cons­truït entre 1649 i 1680. Ritme rao­na­ble. La muni­ci­pa­li­tat devia anar grassa de diners. Els arqui­tec­tes, Pere Bauçà, Miquel Oli­ver i Bar­to­meu Cal­fat, duen noms indub­ta­ble­ment mallor­quins. Al davant, plan­tada enmig de la plaça, hi ha una oli­vera que sem­bla de la mateixa fac­tura arqui­tectònica i que si no té mil anys els supera. “Arbre cen­te­nari,/amorós pon­tava la soca torçuda,/perquè sense ajuda/ poguéssim pujar-hi”, deia d’una altra oli­vera Joan Alco­ver en l’ele­gia impres­si­o­nant que comença així: “Faune muti­lat,/bro­lla­dor eixut,/jardí deso­lat/ de ma joven­tut...”

Els nens no poden pujar a “la soca torçuda” de l’oli­vera de la plaça de Cort. Una petita pro­tecció impe­deix fins i tot tocar-la. En canvi, l’edi­fici de l’ajun­ta­ment... El bar­roc és nor­mal­ment impo­sant i, quan vol, agres­siu. No és de fer amics. El bar­roc de l’ajun­ta­ment de Palma des­men­teix la nor­ma­tiva. El voladís de la teu­lada con­vida el via­nant a refu­giar-s’hi quan plou. Amb pocs efec­tes pràctics, suposo, perquè la visera és molt amunt, però la intenció aco­lli­dora hi és. Al car­rer, on hi hau­ria d’haver la porta d’entrada, hi ha un gran fines­tral amb un banc molt llarg de pedra per seure-hi. No hi ha porta prin­ci­pal. Les auto­ri­tats, quan ingres­sen al seu lloc de feina, ho fan per dues de late­rals, no gaire altes i des­proveïdes de qual­se­vol arc majestàtic. A la façana de l’ajun­ta­ment de Palma la pri­o­ri­tat la tenen els ciu­ta­dans. Sem­pre hi ha gent asse­guda al banc. Si els gover­nants del XVII impul­sors de l’edi­fici no van cen­su­rar l’acu­dit dels arqui­tec­tes és que devien tenir unes idees clares sobre el paper dels ser­vits i dels ser­vi­dors. Una petita llum democràtica, d’una democràcia molt avant la let­tre, s’intu­eix.

En diuen el banc del “si no fos”. A cada poble n’hi ha un, només que a Palma està ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat: el banc on es reu­neix la gent d’edat per lamen­tar-se: “Si no fos pel reuma...”, “Si no fos que no hi veig...”, “Si no fos aquesta cama...” Faune muti­lat, bro­lla­dor eixut, jardí deso­lat de ma joven­tut...

Cap a les nou del ves­pre, bai­xant pel car­rer de Colom en direcció a la plaça de Cort, vaig sen­tir un cor que ento­nava El cant dels ocells. Cançons de Nadal, en aquesta època? En el banc del si no fos s’havia reu­nit un grup d’unes cin­quanta per­so­nes. Vaig escol­tar la lle­tra: l’havien can­vi­ada. Després van inter­pre­tar La presó de Lleida, també amb una altra lle­tra. “Venim cada dijous. Can­tem per recla­mar que els pre­sos polítics cata­lans siguin alli­be­rats i per la democràcia.” Jo he vin­gut a Palma per assis­tir a la inci­ne­ració de Toni Arti­gues, divul­ga­dor dels poe­tes cata­lans i acti­vista cul­tu­ral i polític. Si no fos per ell i tants bale­ars...