El món al revés

Escol­tar Albert Rivera pro­voca irri­tació quan exclama que si els inde­pen­den­tis­tes volen tor­nar a la democràcia, és a dir, a la Cons­ti­tució, l’Esta­tut i la Llei, seran ben­vin­guts; si no, ja saben que els espera: més apli­cació de la llei, con­dem­nes, presó i més 155. Així els reco­mana que triïn un can­di­dat a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat que no esti­gui inves­ti­gat (el que abans es deia impu­tat) i que for­min un govern tot i que, es lamenta, sigui inde­pen­den­tista. És el mateix argu­ment que esgri­meix M. Rajoy (el mateix dels papers de Luis Bárce­nas i el de “Luis, lo enti­endo. Sé fuerte” de gener de 2013) i els cori­feus del pre­si­dent del govern espa­nyol i del líder de Cs. Pel vice­se­cre­tari de comu­ni­cació del PP, Pablo Casado, la solució és “desig­nar un can­di­dat que no tin­gui cau­ses penals”. Una obser­vació: a diferència de les dic­ta­du­res i dels règims tota­li­ta­ris, la justícia en un sis­tema democràtic es carac­te­ritza per la pre­sumpció d’innocència, és a dir, tot­hom és inno­cent fins que un tri­bu­nal no demos­tri el con­trari i un jutge dicti sentència. Però Casado oblida aquests prin­ci­pis –pot­ser perquè el tra­eix el sub­cons­ci­ent o la ide­o­lo­gia auto­ritària que tras­pua– ja que, ara per ara, estar impu­tat i en presó pro­vi­si­o­nal no implica ésser cul­pa­ble d’un delicte fins que no hi hagi una sentència ferma.

I, en relació amb el punt ante­rior i més enllà del des­a­cord o l’acord de la CUP en la can­di­da­tura de Jordi Sànchez o d’un altre can­di­dat inde­pen­den­tista, el que resulta inad­mis­si­ble en un supo­sat estat de dret i democràtic és que la can­di­da­tura a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat d’un dipu­tat esti­gui en mans d’un jutge ins­truc­tor, i no pas de les for­ces par­la­mentàries que li donen suport i que repre­sen­ten més de dos mili­ons de votants, atès que aquest dipu­tat no ha estat ni jut­jat, ni con­dem­nat, ni inha­bi­li­tat, ni ha fugit, sinó que està en presó pro­vi­si­o­nal i que, per tant, gau­deix en prin­cipi de tots els seus drets. És així com s’entén l’exer­cici de la democràcia i la divisió de poders en el Regne d’Espa­nya? En el món al revés, no són el ciu­ta­dans –els dipu­tats, els seus repre­sen­tants legals– els que escu­llen el pre­si­dent sinó un jutge ins­truc­tor.

Real­ment resulta patètic –si no fos alhora dramàtic per la sort dels empre­so­nats, del impu­tats i dels fugi­tius a l’estran­ger– escol­tar en boca d’alguns diri­gents del PP i de Cs parau­les com estat de dret, democràcia, lli­ber­tats o delinqüents per refe­rir-se als pre­sos polítics i als impu­tats. Sim­ple­ment, en el món al revés, no hi ha lloc per enten­dre què vol dir democràcia i què és l’apo­de­ra­ment polític de la ciu­ta­da­nia.

L’embat és molt dur i els impul­sors del 155 han pro­pi­ciat una mena de macar­tisme antiin­de­pen­den­tista o d’un a por ellos polític-mediàtic-judi­cial-finan­cer-poli­cial-acadèmic, ama­rat de cata­la­nofòbia, que abasta des dels reque­ri­ments d’hisenda per jus­ti­fi­car els paga­ments a deter­mi­na­des empre­ses, per­so­nes o ins­ti­tu­ci­ons, a l’esco­mesa con­tra la lli­ber­tat d’expressió, les pràcti­ques de law­fare, els mani­fests acadèmics con­tra l’inde­pen­den­tisme, les cam­pa­nyes per posar fi a TV3 i la immersió lingüística, a l’ús de fal­ses veri­tats que pre­te­nen con­fon­dre l’opinió pública (això sí que és adoc­tri­na­ment) con­ver­tint les vícti­mes en vic­ti­ma­ris i a l’inrevés.

Cer­ta­ment, al llarg del procés català s’han comès errors i no tot s’ha fet bé: no comp­tar amb la massa crítica sufi­ci­ent a l’hora de pren­dre deter­mi­na­des deci­si­ons (recent­ment, en una inter­venció a 8TV, Josep-Lluís Carod-Rovira adme­tia que “amb el 47,5% [dels vots] pots fer mol­tes coses, però no en pots fer tan­tes com vol­dries... [i que] això s’ha d’assu­mir”; no lle­gir cor­rec­ta­ment el con­text euro­peu poc dis­po­sat a donar suport a pro­ces­sos seces­si­o­nis­tes –i encara menys després del Bre­xit i l’ascens elec­to­ral de l’euro­es­cep­ti­cisme i l’extrema dreta; menys­va­lo­rar la capa­ci­tat de res­posta del govern espa­nyol; no con­vo­car elec­ci­ons després de la bru­ta­li­tat de les càrre­gues de l’1-O que havien pro­vo­cat una indig­nació gene­ra­lit­zada –fins i tot entre els votants no inde­pen­den­tis­tes i molts dels que no havien votat– i la denúncia inter­na­ci­o­nal.

I encara segu­ra­ment es come­tran més errors, sobre­tot si en lloc de con­rear l’entesa i la uni­tat per asso­lir l’objec­tiu comú pre­va­len les divi­si­ons inter­nes, els egos exa­cer­bats, els per­so­na­lis­mes incom­pa­ti­bles i els vol­tors, que, amb vocació de comis­sa­ris polítics, es cre­uen dipo­si­ta­ris de l’única veri­tat i amb el dret a dis­pen­sar o negar cre­den­ci­als de patri­o­tes a tort i dret i a tit­llar de traïdors mig món. És un error perquè en lloc de sumar res­ten i fan el joc als que neguen el dret a deci­dir als ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. En suma, moments difícils, però si es per­se­vera el camí ini­ciat no té retorn.