El somni

Va haver-hi un temps que un dels som­nis de molts dels nos­tres avant­pas­sats era poder men­jar carn dos cops per set­mana. N’hi havia, però, molts d’altres que no ho con­cre­ta­ven tant. Somi­a­ven poder men­jar, què tro­ba­rien al plat era un detall secun­dari. És com una per­sona del nos­tre temps que vis­qui amb el somni de ser minis­tre. Hau­ria de tenir molt ben asse­gu­rat el càrrec per voler dis­cu­tir el minis­teri. Sí que n’hi deu haver que no accep­ta­rien mai ser minis­tres d’inte­rior podent ser-ho d’ultra­mar, però el cas és que la majo­ria s’adap­ten. Per sort avui, lle­vat d’algu­nes potències secundàries com França, de minis­te­ris d’ultra­mar ja no en que­den. No n’hi ha natu­ral­ment en els països seri­o­sos com Cata­lu­nya o Espa­nya. Con­cre­tem. A Espa­nya, els can­di­dats d’avui somien diri­gir el Minis­te­rio de la Pre­si­den­cia y para las Admi­nis­tra­ci­o­nes Ter­ri­to­ri­a­les. I si no volen que els canviïn les Admi­nis­tra­ci­o­nes és perquè han vis­cut sem­pre amb el con­ven­ci­ment que són els altres qui han d’adap­tar-se. També per això, com ja és ben sabut a Cata­lu­nya ens adap­tem millor. La història, a més, ens va a favor: no tenim minis­te­ris, sinó con­se­lle­ries. Com aquells nos­tres avant­pas­sats que somi­a­ven men­jar carn, durant temps molts cata­lans hem vis­cut pen­sant que les con­se­lle­ries era la nos­tra manera d’ano­me­nar els minis­te­ris. El 155 ha tin­gut, diguem-ne, la vir­tut de fer-nos enten­dre que havíem tirat pel broc gros. Som­nis de rics. D’ençà que ens han amor­rat a terra, els mem­bres de la tribu amb més capa­ci­tats per adap­tar-se ens diuen que, si no ens afa­nyem a tor­nar a ser els sub­or­di­nats supe­ri­ors de les con­se­lle­ries, hi ha el perill que per­dem fins i tot el plat. Fa uns dies, un d’aquells mem­bres més des­ta­cats va pre­sen­tar un lli­bre. No va ama­gar que li agra­da­ria con­ti­nuar fent política. Ente­sos, Santi. Qual­se­vol con­se­lle­ria?