Pobre Gabriel, pobra Espanya

N’hi ha hagut prou amb la tragèdia d’un nen, mul­ti­pli­cada fins a l’infi­nit pels mit­jans de comu­ni­cació, perquè Espa­nya oblidi Cata­lu­nya. Amb una expli­cació sen­zi­lla –una coa­lició cul­pa­ble de cor­rup­tes i fanàtics– i una repressió ultra­me­di­a­tit­zada, els cata­lans, de cop, han dei­xat d’exis­tir als mit­jans de Madrid i ara la soci­e­tat espa­nyola, amb les excep­ci­ons que es vul­gui, es dedica a deba­tre sobre si cal apli­car la cadena perpètua, sí o sí, als dolents-dolents. El meca­nisme clàssic per anes­te­siar una soci­e­tat política­ment imma­dura que, alhora, ser­veix per inti­mi­dar defi­ni­ti­va­ment les res­tes d’una esquerra divi­dida entre els porucs i els pro­sis­tema.

El nen dis­sor­tat els ha estat útil per liqui­dar, d’una revo­lada mediàtica, qual­se­vol conat de reflexió sobre els drets polítics dels cata­lans, la dis­cri­mi­nació de les dones o la dig­ni­tat dels jubi­lats. Al car­rer, les tele­vi­si­ons de Madrid només ense­nyen mul­ti­tuds –tumul­tos, que diuen ells– dis­po­sa­des a lin­xar una dona homi­cida amb símpto­mes –evi­dents i esfereïdors– de pro­ble­mes men­tals. Després de les càrre­gues a Cata­lu­nya, la Guàrdia Civil ha recu­pe­rat defi­ni­ti­va­ment la bon­dat a base de rei­te­rar, un cop i un altre, que ha resolt un cas tan evi­dent que fa sos­pi­tar que la inves­ti­gació ha estat allar­gas­sada amb fina­li­tats pro­pa­gandísti­ques.

Les vícti­mes dels delinqüents comuns han subs­tituït les del ter­ro­risme d’ETA a l’hora del culte a la per­so­na­li­tat de l’Estat. El minis­tre Zoido ha rebut una bufanda del nen mort i la vice­pre­si­denta Sáenz de San­ta­maría s’ha posat a somi­car en directe recor­dant-se de la família al pro­grama de Susanna Griso. Mirant els maga­zi­nes mati­nals de Tele 5 i Antena 3, tot ha tor­nat a la cor­recció del regim del 78. Són massa immo­rals per ado­nar-se que se’ls nota. Molt. Massa. Pobre Gabriel. Pobra Espa­nya.