La crema de Sant Josep

Dilluns va ser Sant Josep. No ho vam notar gaire perquè a Cata­lu­nya ha per­dut, perquè li vam treure, el caràcter fes­tiu que en altres llocs con­serva i que aquí havia tin­gut molta força. Nadal, Sant Joan, Tots Sants... tenim una festa per a cada entrada d’una nova estació, menys per a la pri­ma­vera, que és la que la gent que vol dei­xar enrere el fred i estre­nar ves­tits nous en gene­ral més espera. Som sor­pre­nents. Ens queda el con­sol de Pas­qua, però hi ha anys que Pas­qua cau molt tard. Sant Josep és el 19 de març. La pri­ma­vera comença l’endemà. Una dis­tracció de l’autor del san­to­ral? Més aviat la con­fir­mació que l’Església ha valo­rat sem­pre molt les vigílies. A València, la gran cre­mada de les falles es pro­du­eix la nit del 19 al 20, vigília de l’equi­nocci.

A l’església que porta el nom del sant, que és on em van bate­jar i és per tant la meva parròquia segons l’admi­nis­tració eclesiàstica urbana, cada any s’orga­nitza al vol­tant d’aquest dia una visita guiada de caràcter històric. Aquesta vegada m’hi vaig apun­tar. El guia, el senyor Cume­llas, ens diu que l’any pas­sat no ho va fer ningú. Aquest cop som una dot­zena. Té un lap­sus de memòria: “L’any que ve me’n recor­daré.” A mi de vega­des em fan obser­var que deu ser difícil escriure un arti­cle cada dia. Els res­ponc: “Més difícil seria fer-ne un a l’any.” El senyor Cume­llas ha d’espe­rar tot un any per millo­rar l’arti­cle expo­si­tiu de l’ante­rior. Però ho fa molt bé, ho té molt per la mà. Ens con­du­eix a la cripta. No hi havia estat mai. Ni sabia que l’església de Sant Josep tingués cap espai cons­truc­tiu infe­rior. Es veu que s’hi han comp­ta­bi­lit­zat cen­te­nars de cadàvers enter­rats, cor­res­po­nents als mon­jos que durant uns segles, des del XVII i fins a la desa­mor­tit­zació, van ocu­par el con­vent con­tigu. L’església supe­rior la conec millor. No hi ha gaire imat­ge­ria de valor per veure. A prin­ci­pis de la Guerra Civil, va ser cre­mada. Poc, amb mode­ració. Al cap d’uns mesos l’alcalde, de fili­ació anar­quista, va pla­ne­jar una des­trucció metòdica que va durar quinze dies i que va anar a càrrec de la bri­gada muni­ci­pal. Van indul­tar uns ange­lets de mar­bre. Els van tallar les ales i els van des­ti­nar a la font orna­men­tal d’un jardí públic. La gent de Mataró sen­si­ble a la religió, a l’art o a la història, amb quin dolor devia viure l’acció cal­cu­lada i per­tinaç que obser­vava amb impotència? Per quina asso­ci­ació men­tal penso en el mes d’octu­bre pas­sat, quan cada dia ens duia la notícia que els nos­tres òrgans de govern ana­ven caient d’un en un i tants líders eren ficats a la presó? Els avis i els pares no em van par­lar mai de la des­trucció de l’església de Sant Josep. La “des­memòria” de la guerra. Nosal­tres diem que els fets d’octu­bre “no els obli­da­rem mai”. Serà així? L’any que ve, nova visita, si Déu vol...