L’autoboicot

La foto de dis­sabte amb els dipu­tats del PSC asse­guts amb cara de cir­cumstàncies, junt amb els de Ciu­ta­dans, men­tre els de les for­ces inde­pen­den­tis­tes i Cata­lu­nya en Comú Podem aplau­dien, drets, cap a la tri­buna de con­vi­dats on hi havia fami­li­ars dels pre­sos polítics i dels exi­li­ats, acom­pa­nyarà per sem­pre els soci­a­lis­tes. Més perquè va ser poc després que Miquel Iceta parlés d’empa­tia en la seva inter­venció en la segona sessió del ple d’inves­ti­dura. En una de les parets dels cine­mes Texas de Bar­ce­lona hi ha aquesta frase de Woody Allen: “Les coses no es diuen, es fan, perquè al fer-se par­len soles.” El dis­curs més o menys ama­ble i de recon­ci­li­ació del pri­mer secre­tari es va que­dar, amb ell i el seu grup, tan cadu­cat com immòbil, als seus escons. Va durar gai­rebé tan poc com el que, dar­re­ra­ment, ho fan les seves pro­pos­tes. Com quan, en plena cam­pa­nya, va sug­ge­rir que s’hau­ria de començar a pen­sar en els indults dels diri­gents inde­pen­den­tis­tes i va ser ràpida­ment esme­nat pel PSOE. O com quan ara ha abor­dat la pos­si­bi­li­tat de con­for­mar un govern de con­cen­tració de tots els par­tits per afron­tar “la situ­ació excep­ci­o­nal” que viu Cata­lu­nya. La plan­to­fada en forma de no dels de Pedro Sánchez encara res­sona. No hi ha res a par­lar amb JxCat, ERC i la CUP, és la màxima de Fer­raz. Una estratègia que boi­co­teja des de dins el plan­te­ja­ment d’Iceta d’inten­tar superar la lògica dels blocs. L’auto­boi­cot dels soci­a­lis­tes.