Acumulació

A dia d’avui el “procés” acu­mula tan­tes rei­vin­di­ca­ci­ons, estratègies i acci­ons en el seu si, algu­nes de con­tra­dictòries, que jo ja no sé on girar-me: la inde­pendència, la república, el referèndum “legal i acor­dat amb l’Estat”, la nego­ci­ació amb Rajoy en “una taula”, el tirar pel dret, l’accep­tació de l’auto­no­mia, la for­mació de govern, el pre­si­dent d’aquest govern, el pla A, el pla B, el pla C, la dero­gació de l’arti­cle 155, la cai­guda de Rajoy, la democràcia, la lli­ber­tat d’expressió, la dig­ni­tat, els drets humans, l’alli­be­ra­ment dels pre­sos i el retorn dels exi­li­ats... Només ens fal­tava el “no volem pagar” a les auto­pis­tes.

Car­les Puig­de­mont és a la presó: el com­pany del diari, l’amic dels dinars de cada diven­dres durant un any en un res­tau­rant de menú, el con­fi­dent d’aquell ves­pre a la platja d’Empúries, el guia de Girona... No m’ho puc treure del cap. Jordi Cui­xart, pre­si­dent d’Òmnium, m’ha enviat una carta des de Soto del Real on és tan­cat. Gai­rebé no ens conei­xem. És molt ama­ble, em tracta d’“esti­madíssim”. Diu que em lle­geix gràcies al fet que cada dia rep El Punt Avui per gen­ti­lesa de la direcció del diari. Em parla d’Òmnium, de com se’n va fer soci, de la per­sistència de l’enti­tat en defensa de la cul­tura cata­lana... I em dona ànims! No me’l puc treure tam­poc del cap. Una abraçada també a Jordi Sánchez, com­pany seu de reclusió. L’últim cop vam coin­ci­dir en una tertúlia a 8TV. Ni ell ni jo podíem pen­sar que era carn de pre­sidi: tan trem­pat, tan cor­dial i pacífic... I els altres a Estre­mera, i elles a Alcalá-Meco... Un dia, fa molts anys, Oriol Jun­que­ras va venir a fer la tra­di­ci­o­nal con­ferència de l’11 de Setem­bre. Era un pro­fes­sor uni­ver­si­tari. Va expo­sar els fets històrics amb tanta clare­dat, va dei­xar el públic tan suspès de la seva oratòria que l’endemà vaig publi­car que joves com ell havien de des­plaçar els polítics “vells” que lla­vors ens gover­na­ven. Després en vaig ser par­ci­al­ment crític. Ja passa o ha de ser així.

També ho he estat amb el sem­pre amic Car­les Puig­de­mont, un valent digníssim ara a la presó ale­ma­nya de Neumünster. El seu advo­cat, Jaume Alonso-Cue­vi­llas, diu que és pro­ba­ble que Ale­ma­nya no l’extra­deixi, com és volun­tat del jutge Pablo Lla­rena. Un “dic­ta­dor”, el qua­li­fi­cava John Car­lin a La Van­guar­dia de diu­menge. Ai, Car­lin, que rebràs. A mi ja no em cri­den de 8TV. La no extra­dició seria una gran ale­gria. Com que no en tenim cap, l’espe­rem emo­ci­o­nats. Rajoy i els seus jut­ges rebrien un cor­rec­tiu majúscul, la “inter­na­ci­o­na­lit­zació del con­flicte” hau­ria esca­lat l’èxit, la situ­ació dels pre­sos i dels altres exi­li­ats s’acla­ri­ria... pot­ser.

Però i la resta de coses enu­me­ra­des en el pri­mer paràgraf d’aquest arti­cle? I Cata­lu­nya...? “No volem pagar”? Més aviat no podrem parar.