Del mateix plat?

Dimarts 9, des de les pàgines de l'Avui, ful­gu­rava, des d'una apa­rent insig­ni­fi­cança, un pon­de­rat arti­cle d'opinió. No anava de cap dels grans temes que sac­se­gen el món actual, i menys pro­po­sava recep­tes per resol­dre'ls. Més aviat era un d'aquells escrits aptes a fer les delícies de l'his­to­ri­a­dor que, en un demà incert, s'afa­nyi a enten­dre, a par­tir d'epi­fenòmens tan­ma­teix inequívocs, per quin pedre­gar va el carro del nos­tre pre­sent.

El tal arti­cle era sig­nat pel peri­o­dista Ramon Rovira. Que, amb paraula cir­cums­pecta, plan­te­java la qüestió ara represa aquí en aquesta columna en ter­mes prou més abrup­tes, i que no és altra que la següent: escolti, vostè i jo quan és que hem men­jat cigrons del mateix plat?; perquè si no ho hem fet mai ni ens conei­xem de res, per quins set sous em diu ja a la pri­mera de tu?

No es tracta en aquest debat d'una qüestió mera­ment idiomàtica, tot i que també (el català va en aquest sen­tit com sem­pre a remolc de l'espa­nyol, el qual aquí no es mos­tra immune a l'influx de l'anglès i del seu you omnímode).

La qüestió de l'arra­co­na­ment del vostè en bene­fici del tu és un pro­blema més pro­fund, antro­pològic gai­rebé. És l'ensul­sida de la igual­tat imper­fecta –tant com havia cos­tat d'acon­se­guir!– a mans d'un igua­li­ta­risme gre­gari, que sols edul­cora, i no pas supera, les diferències injus­tes, i que dina­mita les irre­nun­ci­a­bles per al cohe­si­o­na­ment social.

L'àmbit de l'ense­nya­ment és pot­ser on més estralls fa el tuteig. Del fet revo­lu­ci­o­nari que un pro­fes­sor, quan encara aquest era inter­pel·lat pels alum­nes de vostè, passés a pro­di­gar-los igual­ment un dia el mateix tracte, dei­xant enrere la men­ta­li­tat patri­ar­cal i pater­na­lista inhe­rent al tu en certs con­tex­tos, s'ha pas­sat a una situ­ació d'indis­cri­mi­nat tuteig entre tot­hom, a l'escola, a l'ins­ti­tut, a la uni­ver­si­tat.

I, la veri­tat, ni docents ni dis­cents no són supe­ri­ors els uns als altres. Són sim­ple­ment dife­rents. Qui pres­cin­deix del vostè, que no es pla­nyi després de crisi de l'auto­ri­tat.