Imperio

Quan davant de la paraula llei algú diu la paraula impe­rio, n’hi ha que dei­xem de pen­sar automàtica­ment en la llei i ens posem a pen­sar en samar­re­tes. Samar­re­tes Impe­rio: les de tota la vida, com aquell qui diu. No sé si això només em va pas­sar a mi dilluns pas­sat després de sen­tir l’espa­vi­lat aquell que és rei de tots els espa­nyols, lle­vat de la seva dona. M’ima­gino que no. D’ori­gi­nal en soc poc: en això també estic a l’altura de la majo­ria dels exem­plars del ramat que per cons­ti­tució em per­toca. D’ori­gi­nal, altra­ment, tam­poc no ho va ser aquell espa­vi­lat dilluns pas­sat a l’Audi­tori de Bar­ce­lona en el par­la­ment que va fer davant de jut­ges, magis­trats i altres ser­vi­dors vari­o­pin­tos del impe­rio. El cas és que, un cop se’m va encen­dre la llu­meta, vaig afa­nyar-me a anar al Goo­gle, vaig escriure impe­rio i, nave­gant nave­gant, vaig veure que una de les ofer­tes de la casa Impe­rio es diu aban­de­rado. Hi ha el clàssic, que és un eslip; l’actual –de tirants per a home– i la cami­seta térmica de manga corta y cue­llo redondo para hom­bre. Per a homes autèntics, però els aban­de­ra­dos de la legió. No la cabra, és clar, sinó el pri­mer humà que té a la vora. Volguéssim o no, aquests dies sants de Set­mana Santa tots hem vist imat­ges de legi­o­na­ris des­fi­lant dar­rere de l’aban­de­rado i la cabra, acom­pa­nyats en el cant per un gru­pet de minis­tres eufòrics. Seguien una tra­dició que ells volen de segles i que es con­creta no només en els pas­sos de Set­mana Santa o a can­tar que són i que volen ser el novio de la muerte, sinó per ato­nyi­nar ben ato­nyi­nat a tot­hom que, si pogués triar, tri­a­ria no tenir res a veure amb ells. L’última es diu Tamara Car­rasco. Estem amb tu, Tamara. I punto, com han dit sem­pre els que ara diuen que són cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes.