50 anys d’una llicenciatura

La del servicio militar. Donem les gràcies a tots els assistents i especialment a Jordi Carreras de Cassà, perquè cada any ens avisa i ens fa unes coques molt bones; també a Gil Costa de Bescanó, perquè ara ens cedeix el local per fer la trobada i amb les seves habilitats culinàries ens ofereix un plat molt exquisit. Recordem la bondat dels companys que ens han deixat; les anècdotes viscudes... La majoria tenen nets/es i els expliquen com els agradaria tenir els seus pares vius perquè gaudissin de les comoditats d’ara. També de com els pares ens banyaven en un cossi; per dutxa feien servir una regadora i per no agafar fred s’encenia l’estufa de llenya o serradures... També els parlen dels companys i amics que van fer al CIR de Sant Climent. Ens vam adaptar i fèiem servir les nostres aptituds per fer-nos la vida més agradable: el compositor creà l’himne de la 16 Cia. Un em regalà una escultura de fusta de la meva cara, feta amb la baioneta i signada pels companys. La majoria els diuen que: “el pas per les casernes fou una pèrdua de temps i diners”. Recordo que per fer-los la vida més agradable, en les estones d’oci: els explicava acudits, cantava en català i àries de sarsuela. (Ara ja no puc). La majoria vam ajudar a extingir aquell foc que afectà sis municipis i cremà 4.000 hectàrees. Fins l’any passat procuràvem no parlar de política, potser perquè ens ensenyaren que: la correspondencia era inviolable; las células básicas de la sociedad eren: la persona, la familia, el Municipio... A la caserna de la Guàrdia Civil, l’anomenaven: “el cuartel de la benemérita”.