Tabàrnia constant

L’any 1981, un dipu­tat soci­a­lista del pri­mer Par­la­ment de Cata­lu­nya va decla­rar a un diari d’Ovi­edo, entre altres coses, que “se está cata­la­ni­zando mucho aque­llo y por ir dema­si­ado rápido puede pro­du­cirse la rup­tura […] de Cataluña en dos comu­ni­da­des: la cas­te­lla­no­par­lante y la de ori­gen” i que “el catalán, como len­gua base en los cen­tros docen­tes, es un error grandísimo”. De lla­vors fins a la qui­mera de Tabàrnia han pas­sat mol­tes coses, però a través de mani­fes­tos, mani­fes­ta­ci­ons i decla­ra­ci­ons es pot seguir els vai­vens de la línia de com­bat con­tra la idea “som una nació” con­sa­grada en la mani­fes­tació de l’11 de setem­bre del 1977. Qua­ranta anys després, la llista més votada al Par­la­ment, la de Ciu­ta­dans, aporta tots els ingre­di­ents per dir que no som una nació. Com més pro­cla­men els impul­sors del procés que “som un sol poble”, més evi­dent es fa la divisió, i la seva pre­missa que, els qui no vegin clar el full de ruta, ja s’hi ani­ran afe­gint a còpia de sig­ni­fi­cants buits i de polítiques soci­als, s’ha demos­trat, també, falsa. Ni par­lar de fer un nou país, ni invo­car, ben para­do­xal­ment, la república espa­nyola del 1931  han con­vençut els qui cre­uen des de sem­pre que Cata­lu­nya no ha de ser cata­lana ni, encara menys, inde­pen­dent. No és propi dels polítics de cap bàndol, ni tam­poc dels enfer­vo­rits per una causa, reconèixer els errors, però no hau­ria de ser tan difícil veure que man­te­nir gaire temps un país divi­dit en dues parts que s’obser­ven amb des­con­fiança i en alguns casos amb odi no és bo per a ningú. El món que ens mira, prou que ho veu.