Jutjar el jutge

El pro­blema de dei­xar marge d’inter­pre­tació als jut­ges és que són humans i s’equi­vo­quen, a vega­des per una per­cepció esbi­ai­xada dels fets, a vega­des per l’herència cul­tu­ral que imposa deter­mi­nats valors per sobre d’altres i a vega­des per pròpia volun­tat, és a dir –i per enten­dre’ns– amb tota la mala llet. En aquest sen­tit, és reve­la­dor obser­var com els jut­ges de l’Audiència de Navarra no apre­cien violència (ni inti­mi­dació, ni agressió, ni vio­lació) en els cinc indi­vi­dus de La Manada que van vio­lar en grup, un rere l’altre i de diver­ses mane­res, una noia de 18 anys durant uns San­fer­mi­nes, men­tre que uns altres jut­ges, a l’Audi­en­cia Naci­o­nal i el Suprem, sí veuen violència en la mani­fes­tació pacífica del 20-S davant la con­se­lle­ria d’Eco­no­mia, on l’única víctima va ser la xapa i pin­tura dels cot­xes que la Guàrdia Civil va dei­xar al car­rer; o en la resistència a la bru­ta­li­tat dels poli­cies espa­nyols per part dels votants del referèndum de l’1-O; o en el mateix fet d’inten­tar arri­bar a la inde­pendència de Cata­lu­nya a través d’una decisió democràtica a les urnes. I què tenen a veure la sentència de La Manada i les inter­lo­cutòries del jutge Lla­rena? La volun­tat del jutge. Aquest marge de mani­o­bra que, a Navarra, per­met als jut­ges con­ver­tir la justícia espa­nyola en una eina de retrocés social, i a Cata­lu­nya, o a Alt­sasu, en una eina de repressió política. Només des d’una con­vicció pro­fun­da­ment mas­clista es pot igno­rar el suplici de la jove acor­ra­lada per cinc energúmens o exi­gir a la víctima que s’hi deixi la pell i pot­ser la vida per poder cer­ti­fi­car que hi ha hagut vio­lació. Només des d’una acti­tud bel·lige­rant i ven­ja­tiva con­tra l’inde­pen­den­tisme català es pot defen­sar la rebel·lió dels mem­bres del govern, dipu­tats i líders soci­als, que no for­men part de cap manada sinó que són gent de pau de pro­vada tra­jectòria democràtica, que sí, van par­ti­ci­par en l’orga­nit­zació d’un referèndum democràtic amb la idea d’apli­car-ne el resul­tat. I només des de la mateixa acti­tud ven­ja­tiva es pot qua­li­fi­car de ter­ro­risme una bara­lla noc­turna de bar. En tots els casos un jutge marca l’alçada del llistó i també en tots la Guàrdia Civil hi té un paper des­ta­cat, ja sigui com a cons­truc­tor del relat, com a part impli­cada o com a mem­bre de La Manada.